Pisología Social de la Comunicación/D8a
TEMA 8 LECTURA A: GLOBALITZACIÓ I COMUNICACIÓ
editar.1 Punts destacats de la lectura del tema
La nostra lectura formava part d’una tesi doctoral titulada “Estrategias interactivas en la radio comunitaria interactiva: El caso Irfeyal” (Galarza, 2003), i més concretament del segon capítol on es parla dels paradigmes de comunicació i desenvolupament a l’Amèrica llatina. El que hem trobat més destacable d’aquest capítol han estat les diferents teories que intenten explicar els processos de desenvolupament en països del tercer món o en vies de desenvolupament, i com aquestes han anat canviant al llarg del temps, intentant explicar com funciona el món globalitzat i com es pot dotar de més llibertat i independència a aquests països més pobres respecte els països dominants.
Aquestes teories incideixen en com els mitjans de comunicació tenen un rol important en aquests processos, formant part integral de la majoria d’ells, o en altres ocasions facilitant-los.
.2 La Globalització: una breu introducció
Creiem oportú fer una molt breu introducció al terme de globalització i tot allò que entenem o se suposa que hauríem d’entendre quan fem servir aquest terme. La “globalització” (o “mundialització”, terme que alguns consideren més correcte per a la nostra llengua) es deu al creixement tecnològic en l’àmbit de les comunicacions i la interdependència entre països. Resultat d’això és la unificació dels mercats econòmics, les societats i cultures en general. L’efecte de la globalització són transformacions econòmiques, polítiques, socials, i evidentment, culturals. Però és en l’aspecte econòmic on més s’ha centrat aquest fenomen, i és precisament en l’àmbit econòmic on es va originar el terme l’any 1985. De fet, la Real Academia de la Lengua Española defineix la globalització així: ”es la tendencia de los mercados y las empresas a extenderse alcanzando una dimensión mundial que sobrepasa las fronteras nacionales.” Però tot i el caràcter eminentment econòmic de la globalització, cal insistir que les pràctiques que es duen a terme sota aquesta bandera i esperit tenen efectes a diferents nivells.
2.1 TEORIA DE LA MODERNITZACIÓ
Aquesta teoria sorgí en les dècades de 1950 i 1960, i està basada en la relació causa-efecte. És caracteritza per crear una forta controvèrsia entre la rotunditat amb la que s’afirma les relacions causals dels seus components.
La primera pregunta a plantejar-se és si la comunicació és una causa pel desenvolupament.
El vídeo de Michael Moore “The awful truth” amb el qual van iniciar la nostra presentació volia plasmar aquesta idea de que a partir de la comunicació existeix el desenvolupament. A partir de poder interrelacionar-nos amb els altres és quan els humans ens desenvolupem. És una mica la idea en la que es basava les colonitzacions, els homes occidentals i l’Església anaven a fer desenvolupar els indígenes, evidentment, l’Església ho feia des del cristianisme.
Els diversos models causals van sorgir de l’escola de la modernització dels Estat Units, i d’aquests el seu representant més significatiu va ser LERNER. Al 1958 plantejava un model causal en el qual suggeria que hi havia una seqüència entre el desenvolupament de les institucions, que llavors creixien i es modernitzaven com per ser autosuficients. A partir d’aquí, creixien en urbanització, alfabetització, ampliació del mitjans de comunicació i major ingrés per càpita i participació política.
En el text existeix també la concepció de que a partir del desenvolupament s’expandeixen les economies del països i la idea d’obrir nous mercats.
La comunicació juga un paper important per la modernització de les actituds humanes, possibilitant la participació constructiva en els processos de producció i intercanvi. Des d’aquesta òptica, la cultura tradicional és vista com un factor que impedeix el desenvolupament modern. Aquest enfocament concep la modernització com un procés de difusió, on els individus canvien d’un estil de vida tradicional a un de més complex i desenvolupat, és a dir a un de més modern.
En resum, la cultura local és vista com un factor que impedeix el desenvolupament cap a una societat moderna. El rol de la comunicació és important per la modernització de les actituds humanes i facilitar els processos de producció. Es concep la modernització com un procés de difusió a través del qual els individus canvien d’un estil de vida tradicional a un altre més desenvolupat.
2.2 LA TEORIA DE LA DEPENDÈNCIA
La teoria de la dependència, que apareix entre els anys 70 i 80, va sorgir com a reacció a la teoria de la modernització i amb una senzilla premissa: el sistema econòmic mundial està organitzat amb un centre i una perifèria. En aquest sentit trobaríem el món occidental, i més concretament els països més rics que controlen el mercat com a centre de poder, i la resta com a perifèria, és a dir, com a països dependents del centre. Tot i que es podria pensar que la dependència té un caràcter purament econòmic, aquesta teoria defensa que la dependència envers la perifèria també adopta un caràcter cultural, polític i tecnològic.
En termes comunicatius podríem parlar d’imperialisme cultural, una nova forma de colonització, que enlloc d’envair i ocupar països de forma física, es fa a través de la tecnologia i la cultura, exportant estils vida, i sobretot estils de consum, que converteixen els països perifèrics en nous consumidors del centre. En aquest sentit existeix la paradoxa de que, quan més s’emancipen els països del tercer món en l’aspecte econòmic, més fort es torna el domini cultural dels països centrals. Cal introduir ara el concepte de “free flow doctrine” que van utilitzar els defensors de la modernització, com una forma d’ajudar a altres països, postulant que el lliure intercanvi de la informació era una manera de promoure l’entesa i la pau. La realitat, diuen els teòrics de la dependència, és que el flux de la comunicació és unidireccional, va del centre a la perifèria (no a la inversa), i per tant, aquest intercanvi no és real, produint aquest fenomen d’imperialisme cultural entre d’altres. Per tal de que fos profitós, el flux comunicatiu hauria de ser en ambdues direccions.
Dins la teoria de la dependència trobem tres enfocaments diferents.
Culturalista: defensant la idea que els mitjans de comunicació representen els interessos de les elits reafirmant la ideologia hegemònica.
Materialista: enfocament que destaca les estructures de propietat dels mitjans de comunicació. Parla del desequilibri informatiu entre centre i perifèria, i com els primers dominen el flux d’informació.
Estructuralista: els defensors d’aquest enfocament diuen que la cultura ocupa un lloc específic en la societat però amb relativa autonomia. Contràriament a la idea de l’enfocament materialista, els estructuralistes diuen que és només en última instància que els factors econòmics puguin definir la societat.
Dins aquest marc teòric va sorgir l’Informe McBride de mans del Nuevo Orden Informativo Internacional (NOII). En aquest informa es deia, i citem: “Reconeix que la disparitat entre el nord i el sud no és simplement un problema de falta de desenvolupament, no hem d’esperar que els països en desenvolupament puguin recuperar-lo només a través de l’assistència tècnica i financera del nord.” Amb aquest informe es pretenia incidir en el fet de que no s’estaven portant bé les polítiques per a ajudar els països en vies de desenvolupament o en situacions de pobresa. El que feia falta era eliminar totes les estructures injustes i repressores que existien, revisar la divisió actual del treball, i finalment, establir un nou ordre econòmic mundial.
Malgrat el gran pas endavant que suposava en aquell moment l’informe McBride, els seus temors es van complir. Els mitjans es monopolitzaven per les grans potències, i enlloc de procurar deixar més llibertat i salvaguardar les diferències culturals, aquests es feien (o s’intentaven fer) cada cop més petits. Amb tot, la teoria de la dependència no semblava satisfer de forma total en la seva explicació de la realitat post-colonial. I encara que va servir per obrir nous camins i visions, va sorgir una nova teoria que pretenia arribar més enllà.
. EXEMPLES
En una de les aportacions rebudes per a aquest treball, de mans de Valeria Santoro Lamelas, trobem un bon exemple dels efectes i les maneres de fer sota els postulats de les teories de la modernització i la dependència. Parlem de la revolució verda javanesa., exemple de com els mitjans de comunicació actuen per tal de dur a terme els processos de modernització de l’agricultura d’un país, sense tenir en compte o potser ocultant les conseqüències nefastes que pot tenir aquest procés, no només pel medi ambient, si no també perquè fa que el país comenci a importar nous costums, i es generi la dependència. Breument, un altre exemple molt proper i fàcil de identificar el trobem amb el cinema de Hollywood, que a través de la seva projecció mundial arriba a crear nous models de comportament, nova moral, nous hàbits de consum.. Finalment, un possible però malaguanyat exemple de resistència a la dependència: la censura del portal d’Internet Google pel govern xinès, intentant censurar les veus crítiques, però també les visions del món i més concretament de Xina dels països estrangers. Volen convertir-se en un país capitalista “en els seus propis termes”? http://news.bbc.co.uk/2/hi/technology/4645596.stm http://www.pixelydixel.com/2006/01/google-china-y-la-censura.html
2.3 COMUNICACIÓ PER AL DESENVOLUPAMENT
Es tracta d’un pla d’acció orientat a millorar les qualitats de vida de la població sud-americana. Comença a principis dels anys quaranta i es desenvolupa plenament durant la següent dècada. Les primeres campanyes s’enfocaven en salut i educació; paral•lelament i sobre tot més endavant es va potenciar la modernització tecnològica en àrees rurals i organització camperola . La comunicació va esdevenir un eix fonamental en la modernització del país i encara més en la difusió de coneixements, que de manera autogestionada creava dinàmiques per a la innovació a nivell de corrents de pensament, relacions socials i en última instància per a l’exercici de les llibertats personals pròpies d’una democràcia. El model d’aquestes innovacions es va estructurar en 5 etapes (Bohlen, 1957), cadascuna amb el suport de mitjans de comunicació de masses:
- Coneixement - Informació - Aplicació - Prova - Adopció
Aquest paradigma va rebre el recolzament de la UNESCO i la USAID, que va permetre la seva aplicació en diversos països del tercer món. Un dels èxits més immediats i que es va estendre a altres països va ser el sistema de ràdio-escoles de Sutatenza, a Colòmbia, que combinava la força dels mitjans de comunicació de masses amb la participació activa de grups de discussió. No obstant a finals de la dècada dels 50 i principis dels 60 Amèrica Llatina va haver de fer front a nombroses crisis econòmiques, polítiques i socials que van tenir un efecte desestabilitzador en les ajudes: aquestes van desaparèixer i en el seu lloc es van fer inversions en equipament militar, control econòmic i desenvolupament d’ideologies que justifiquessin la redirecció d’aquests fons.
Diverses associacions van continuar la seva tasca social malgrat la situació que vivien: aquest és el cas de Acción Cultural Popular de Colòmbia (ACPO), que entre 1954 i 1968 va oferir serveis educatius al voltant de 700.000 persones. Així mateix la organització d’altres col•lectius van permetre que no s’aturessin projectes educatius i socials: a Brasil es va desenvolupar la premsa popular ‘manica’, a Mèxic la ‘tele-secundaria’, a Bolívia una ràdio minera i camperola i a l’Ecuador ràdio-escoles. En aquestes iniciatives es posava èmfasi en una comunicació de caire igualitari enfront d’altres estrangeres que seguien el model teòric de la dependència.
El sector privat, amb interessos polítics i econòmics, percebia aquestes accions com una interferència a les seves operacions, ja que per la seva naturalesa crítica les posava en entredit. Així doncs, sistemàticament van desprestigiar-les al•legant que pretenien fer-se amb el control dels mitjans de comunicació (Beltrán, 1987; Fox, 1989).
Els primers països que van definir una política pròpia en matèria de comunicació aplicada al desenvolupament van ser Veneçuela i Costa Rica, al voltant dels anys 70.
Tot i els esforços per autogestionar i adaptar els mitjans de comunicació a cada indret, aquests continuaven essent rígids, enfocats cap a un tipus de població minoritari que no es corresponia amb la majoria: la vocació clarament comercial només arribava a sectors amb estabilitat econòmica i nivell social i educatiu alt. El situació resultant va ser que ni el sector privat ni els organismes públics –per manca de recolzament als reformadors- van assolir satisfactòriament la funció desenvolupadora de la comunicació.
2.4 TEORIA DE L’EMANCIPACIÓ
Aquest enfocament sorgeix als anys 90 fruit de la necessitat d’aportar una resposta cap a models que s’han donat i encara persisteixen de dependència i modernització. Es diferencia dels que fins aleshores s’havien imposat des del nord econòmic per adaptar-se a les necessitats de cada societat, és a dir, es tracta d’una forma d’entendre la comunicació com una eina que permeti simplement el que la paraula diu, que fonamenti democràticament participació de les persones en els processos comunicatius i el seu enriquiment personal, sense cap objectiu que suposi treure un profit desigual, o bé que generi actituds parcials. Van Oeyen (1991) proposa una gestió popular en els processos de comunicació i construcció de la realitat: que no persegueixin interessos corporatius ni estatals ni ideològics excloents.
La importància d’aquest model ha fet ressò tant en mitjans autogestionats com extensius tradicionals, que segons López Vigil (1995) suposa un reconeixement d’una necessitat que s’ha fet cada cop més gran: democratitzar les comunicacions. Amb aquest nou plantejament es posa en mans de la societat la capacitat d’analitzar, proposar i criticar el que fins aleshores havia estat considerat un poder indiscutible.
. EXEMPLES
El projecte OLPC (One Laptop Per Child) és una iniciativa que persegueix oferir ordinadors portàtils de baix cost a països en vies de desenvolupament, amb la finalitat de potenciar les oportunitats educatives de nens i nenes i estudiants. El perquè del preu tan baix rau en la utilització de tecnologies compartides i exemptes de copyright (programari lliure amb ús de font oberta) i en el desenvolupament de pantalles amb un cost de fabricació baix, que bàsicament és el component que més encareix un ordinador tradicional. També es substitueix el disc dur per l’ ús de targetes flash, com les de les càmeres digitals, i la possibilitat de fer servir fonts d’energia netes: un dels models funciona amb un prototip de dinamo. D’altra banda, el sistema: els ordinadors tradicionals utilitzen dues terceres parts del software per controlar la part restant –els sistemes operatius s’han burocratitzat- la qual pot executar una mateixa funció de 9 formes diferents –redundància de processos -. Respecte el pla de fabricació: malauradament hi ha milions de persones que el demanen; per sort, a major nombre d’unitats fabricades, més es poden abaratir els costos. I per últim, la distribució es portaria a terme per cada govern implicat en el projecte. El producte acabat tindria un cost de 100 dòlars i no estaria a la venda en el mercat.
. Contra-projecte : FlexGo
Microsoft s’ha distanciat de l’OLPC i actualment està en fase de prova d’un programa de venda d’ordinadors de gama mitjana a preu reduït, que funcionen amb targetes pre-pagament.
http://www.microsoft.com/whdc/flexgo/default.mspx
. Mitjans de comunicació desadaptats
Crida l’atenció que els nous mitjans finançats per corporacions proposen, venen un model que no es correspon a la realitat de la societat. Allà on a distància entre nord i sud econòmic la contradicció en comunicacions es fa patent: l’estratègia consisteix en oferir serveis a possibles consumidors, amb la premissa d’oferir la possibilitat d’escollir. Realment la possibilitat que ofereixen és només una, adoptar el model de consum. Un exemple el trobem als nous països de l’ Est, on fa uns anys la infraestructura en comunicacions necessitava una empenta i amb la caiguda de la Unió Soviètica, l’obertura a mercats occidentals va ser ocupat per les grans corporacions. Trobem casos on el servei postal és quasi bé inexistent i en canvi disposen d’una xarxa complexa en telefonia mòbil. La desitjabilitat social creada per el colonialisme cultural encara ha fet més fort els desnivells en comunicació.
Així mateix la ocupació dels mitjans de comuncació busca desbancar aquells que no segueixen el seu model, fins al punt de saturar-ne la oferta. Els mitjans fan ressó de sí mateixos: la televisió no parla de ràdios alternatives (no ocorre a la inversa). Per què és així, si la finalitat és informar? Segons Foucault els medis no informen, son una dinàmica desigual entre receptor i controlador, un exercici de poder. La xerrera d’aquests és el mecanisme bàsic d’exclusió, que amb la desigualtat resultant obliga a fer que sí amb el cap, a potser no acceptar-ho del tot, però distreu. Si bé aleshores era millor que la gent no ho sabés, avui dia s’ha canviat per un ‘que la gent cregui que ho sap’; apareix un nova forma de coneixement: el coneixement superficial, que abandona l’esperit crític per a adoptar una postura més còmode, que sovint comença amb un ‘he sentit que.., es diu per aquí... etc.’. Apareix la figura anònima del poder i desapareix la persona amb qui mantenim la conversa. Els medis no corporatius busquen desemmascarar aquest anonimat.
Cal dir que els medis digitals institucionalitzats tampoc es poden buscar alternatives, no cedeixen terreny davant altres formes. S’ofereix informació guiada pel model comunicatiu –monòleg – pel qual han estat desenvolupats. Tenen a més, l’avantatge de que pel fet de compartir espai amb mitjans alternatius els brinda la oportunitat de treure’n profit: presentar-se ells mateixos com a mitjans alternatius, verídics. A internet, Goliat vol ser David.
Als medis digitals autogestionats la informació és negociada; d’aquesta interacció, –hi ha un diàleg- la comunicació és més propera. www.indymedia.org
2.5 COMUNICACIÓ ALTERNATIVA
Cap als anys 70, va sorgir un moviment a Amèrica Llatina com a resposta a diferents problemes estructurals tant de caire nacional com internacional, ja que els programes de desenvolupament i les reformes socials i econòmiques dels anys 60-70 no havien aconseguit ampliar la democràcia formal, sinó tot el contrari, les desigualtats socials i les rigideses polítiques havien augmentat.
La idea de la que partia era que la comunicació havia de passar a ser un procés democràtic autèntic, ampli i plural; oposat a la persuasió com a pràctica d’una comunicació unilateral i manipuladora; la comunicació no havia de ser sinònim de propaganda ni d’informació del govern.
Els principals elements d’aquesta comunicació alternativa són: 1. Modificar l’emissor clàssic privilegiat. Es vol que la comunicació sigui bidireccional i no unidireccional, que existeixi un receptor i que aquest a la vegada sigui escoltat. 2. Modificar la propietat i el control tecnològic dels mitjans massius de comunicació per permetre l’accés als grups més minoritaris, entre altres coses, baixant els costos. 3. Modificar els continguts del missatges, de manera que pugui ser un servei per comunicar les necessitats d’altres dels amplis sectors de la societat i no només els sectors dominants. 4. Modificació del paper del receptor per a que passi d’una actitud passiva a una més activa i crítica, utilitzant la comunicació per millorar les seves condicions de vida.
La comunicació alternativa va ser una revolució que plantejava i qüestionava els sistemes de comunicació dominants, que exploten la indústria cultural, que es caracteritza per ser vertical, alineada i comercial. Dins d’aquest mateix concepte s’inclou les modalitats d’una comunicació grupal, participativa i popular. Volen crear el concepte de comunicació democràtica: accés, participació i autogestió.
En síntesi, les característiques de la comunicació alternativa ( Díaz Bordenabe):
a) Propietat social del medis. b) Producció artesanal dels missatges. c) Fluxos horitzontals i multidireccionals de comunicació. d) Accés ampli dels sectors socials als sistemes comunicacionals. e) Continguts favorables a la transformació social.
En resum, no existeix comunicació alternativa sense proposta de projecte alternatiu de comunicació i de societat, ja que els espais polítics, socials i democràtics són els que possibiliten que existeixi aquest tipus de comunicació. L’origen d’aquesta comunicació es dona en la mateixa mesura en que sorgeixen noves condicions i a on s’articulen noves propostes socials, les que apareixen per exigències del procés polític i no com a simple instrument capaç de transformar per si sola la realitat. . EXEMPLES
Com a exemple d’aquesta corrent a la presentació us vam mostrar un vídeo que vam a través d’Internet en el qual es veia un exemple de comunicació alternativa. Ens situava en les manifestacions antiglobalització que van tenir lloc a Itàlia i com les forces de seguretat de cara a al galeria es portaven d’una manera i com quan no hi havia càmeres les oficials ho feien d’una altra. En aquest cas, la comunicació alternativa va ser el moviment d’aquestes persones que van gravar i mostrar per Internet una altra visió de les manifestacions que allà es celebraven i de l’altra comportament de les forces de seguretat. La comunicació no és un sol punt de vista i en aquest vídeo és mostrava com a partir de la utilitat que fem del medis podem construir unes idees o unes altres d’una mateixa situació.
.3 APORTACIONS
Respecte les aportacions rebudes per a aquest treball, ens sembla interessant començar per la d’Alexandra Vilardell, que ens presenta unes característiques generals de la globalització, que bé serveixen per introduir el nostre tema:
a) El significat i domini de l’estructura financera totalment in crescendo, que porta a la categorització dels negocis com a forma superestructural d’anàlisi dels fenòmens. b) La importància atribuïda a l’estructura del saber, del coneixement, com un factor de producció. c) La velocitat i el canvi de la noció de temps i espai per l’ús de les tecnologies d’informació i comunicació, i la seva transnacionalització, amb l’èmfasi posat en el factor coneixement, i a la dependència de les innovacions tecnològiques però amb monopolis que regeixen la seva difusió i la seva reproducció, especialment els Estats Units. d) Un increment del paper de les corporacions transnacionals conjuntament amb bancs transnacionals que posseeixen cada vegada major ingerència en governs, polítiques i perspectives de societats. e) Conjuntament al deteriorament de l’Estat-Nació produeix la desregularització de les economies, fet que provoca que el poder polític es trobi cada vegada més lligat a les decisions globals, és “l’entitellament” de la política estatal però també local. f) Una creixent intervenció i paper destacat d’organismes internacionals que van des de les Nacions Unides com a organisme de controlador global, a organismes dependents dels Estats Units, com són el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial i el continu creixement i paper de les organitzacions multilaterals. g) La desvalorització del treball en els estats com a conseqüència de diferents formes de la circulació del capital i l’adopció dels mètodes flexibles en l’organització del treball, fet que provoca una creixent desvalorització del abans denominat “moviment obrer” i la substitució per masses de treballadors desocupats/des; un augment de les migracions internacionals i la transformació de les cultures que adopten formes homogènies en funció de la globalització comunicacional i l’hostigació pel consum.
Xavier Ramírez Pérez proposa l’article de Guillermo Mastrini i Diego de Charras Veinte años no es nada, del NOMIC a la CMSI, una revisió exhaustiva en política i economia occidental dels últims 20 anys en matèria de comunicacions. En grans termes es qüestions com pot ser possible que només 10 organitzacions privades processin la major part del volum d’informació i cultura transmesa pels mitjans a tot el món. Aquesta concentració afecta necessàriament al nostres sistemes que anomenem democràtics. Enfoca des d’una perspectiva social el concepte aparegut fa pocs anys ‘d’esvoranc digital’ (diferències tecnològiques entre zones urbanes i rurals; els grups empresarials defensen que la tecnologia ha de ser un dret per a tots). Simplement aquest esvoranc no és res que ve de nou, son les diferències sòcio-econòmiques que trobem dins la societat, i com aquest n’hi ha d’altres. La informació i la comunicació no es redueix a Internet.
La Natàlia Evangelista Robleda aporta un article interessant sobre els mètodes en política dels últims anys. Es centra en el paper que ha tingut la crisi durant els anys 70 i 80; es desenvolupen models d’intervenció a les pertorbacions cícliques que es donen en economia i societat. Aquest model doncs, havia de definir com gestionar els problemes dels països avançats i oferir-ne una solució. Així creava un escenari d’acció quant a planificació de totes les esferes de poder: polític, econòmic i militar. Fruit del desajustament d’aquest sistema mundialitzador i culturalment invasor apareixen les primeres crítiques que s’han anat assentant en forma de nous moviments socials (Melucci, 1943). Davant aquest marc homogeneïtzador es poden desvincular els països subdesenvolupats? Les conseqüències de la decisió que es prengui presentarà repercussions que el sistema haurà de tenir en compte de cara una globalització no forçada.
.4 REVISIÓ CRÍTICA
Segons la nostra visió respecte el tema de la globalització i les diferents teories que intenten explicar com afecta i com intervé en la comunicació entre els diferents països, pensem que la part teòrica ha evolucionat molt més respecte la seva posada en pràctica. Pensem que teories, en principi haurien d’haver quedat més antiquades, com la de la modernització i la dependència, segueixen més vigents en la realitat tangible que els enfocaments de comunicació alternativa i emancipació. Volem pensar que això va canviant poc a poc, però encara queda molt de camí per recórrer, i potser també un llarg camí que s’ha de desfer.
. Els aspectes econòmics
La igualació entre globalització i economía, el mercat és l’impulsor, per tant és fàcil d’entendre que sigui qui ho domini, qui imposi la seva política i forma de fer les coses. La globalització es sustenta principalment en la “llibertat del capital”. “El mundo está hecho de tal manera que podemos escoger la salsa con la que seremos comidos.” Aquesta frase d’Eduardo Galeano, periodista i escriptor d’Uruguay, ens mostra de forma molt irònica la il•lusió que s’intenta mostrar a tots aquells als que s’intenta “globalitzar”, la il•lusió de que tenen elecció. Però la crua realitat és que en el fons, seran menjats igualment. Seguint amb frases d’aquest mateix periodista: “¿Podemos hablar de un mundo democráticamente organizado cuando el mundo depende de tres organismos no democráticos, que toman las decisiones en lugar de la humanidad?” Galeano apunta a que són el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i la Organització Mundial del Comerç els organismes que realment prenen les decisions de com ha de funcionar el món. Evidentment, les tres organitzacions són de caràcter purament econòmic.
. Les conseqüències
És la immigració desbordant que es viu últimament en l’Estat Espanyol una conseqüència de la globalització? Podria ser, molts dels immigrants fugen dels seus països buscant un model de riquesa que se’ls ha venut des de fora a través de la “Gran Campanya Publicitària del Primer Món”. Però la realitat un cop arribats aquí sol ser força diferent del que esperaven.
Es converteix aquest fenomen de la immigració en una excusa per seguir evangelitzant els països d’on provenen els immigrants, quan la “solució al problema” sembla ser l’ajuda a aquests països perquè puguin aconseguir el mateix que tenim aquí a partir del model que els proposem nosaltres?
La globalització suposa greus problemes si segueix enfocada de la mateixa manera com fins ara, és a dir, des de la seva vessant economista-evangelitzadora, i és que aquest model, propi de la modernització i la dependència, no pot funcionar a llarg termini. Intentar crear nous països consumidors de la mateixa manera que a Europa o a Estats Units no és viable:
L’Informe sobre l’Estat del Món 2004, que publica Worldwatch Institute, ens diu el model de consum que plana sobre la societat actualment posa en greu perill els recursos i la salut de les persones i del medi on conviuen. En cas que el model occidental s’acabés d’estendre, a través de la modernització i la dependència, i fos adoptat sense reserves pels països receptors d’aquesta il•luminació capitalista, es calcula que caldria un planeta que tripliqués al nostre per satisfer la demanda de consum. Uns 1.700 milions de persones, més d’una quarta part de la població total, ja formen part d’aquest model, amb les implicacions que comporta (risc d’obesitat, endeutament i manca de temps de lleure, entre altres). (http://www.mestralada.net/dades/index.html).
. La resistència
En aquest panorama desolador, no massa optimista, existeixen postures, idees, formes de veure el món que puguin lluitar contra la globalització tal i com l’entenem avui en dia? Creiem que fins a cert punt, existeix una resistència a la globalització. Les cultures s’adapten a noves formes de veure el món i noves formes d’actuar sobre aquest, però no passa tot sense patir mutacions o canvis, lleugers o considerables, sovint s’adapta a la manera de cada cultura. Un exemple un xic frívol el trobem en el bombardeig a través de pel•lícules i sèries de televisió ha aconseguit que adaptem la nostra “castanyada” al “halloween” més purament americà (poc a veure amb l’autèntic origen europeu d’aquesta festa pagana).. Però al mateix temps, tot i el bombardeig, hi ha costums que no adaptem per molt que els coneguem: el dia d’acció de gràcies o la importància dels balls de final de curs (que si se’n fan aquí, es troben a anys llum en quant a la transcendència que se l’hi dóna a Estats Units). Potser només adaptem totes aquelles festes amb una vessant més comercial? Impulsat per les empreses que busquen noves formes d’explotar el mercat? El Dia de Sant Valentí fa anys no es celebrava com ara, Halloween ara pot demanar més despeses que abans, i és que moltes botigues s’apunten a l’estètica Halloween i venen tot de productes relacionats amb aquesta celebració. Creiem també que l’existència de teories de l’emancipació i comunicació alternativa mostren certa voluntat per part d’un sector, potser més silenciat però existent el món, que vol canviar la forma de fer les coses, i l’exemple ja relatat de Indymedia ens fa pensar que tot i el domini dels mitjans de comunicació de masses per part de les grans corporacions, no tot pot caure sota el seu control.
. A mode de conclusió
Tot i la resistència a la globalització, se’ns faria estrany poder pensar que aquest és un procés irreversible, pensem que no és així. El que ens queda és intentar desviar el seu camí de manera que la globalització es dugui a terme de la manera més saludable per a tothom, tant pels països del gran i omnipotent centre, com pels “petits” països que poden ser empassats per aquesta gran maquinària si no aconsegueixen fer respectar la seva voluntat. El paper dels mitjans de comunicació ha tingut un paper determinant en la percepció, eclosió i importància que s’atribueix a la globalització: dels medis depèn que aquesta es visqui d’un manera o altra. No ens referim a que es segueixi el camí fins aleshores pres per grups interessats, sinó en la importància que tindran els medis alternatius a l’hora de fer-nos saber cap a quin tipus de societat ens encaminem.
Va començar fa molt temps, (des de Colom, potser?) i en els últims anys ha aparegut aquesta paraula que tots ja coneixem: globalització. També serveix per a conèixer nous models, fent-ne un ús actiu: ens remetem de nou als mitjans de comunicació alternatius. Ens queixem de que la televisió, ràdio i mitjans tradicionals estan manipulats, que hem de llegir entre línies, però també s’ha de comptar en la nova dinàmica en comunicacions que tenim a l’abast amb Internet i els nous moviments socials: no som receptors solament, i aquesta font de coneixement no pot prendre’s a la lleugera per cap corporació, govern o forma de poder, cosa que els obligarà a adaptar-se a una població més crítica. Les manifestacions en contra de les guerres, o el Fòrum Social Mundial de Porto Alegre son exemples d’ una mundialització que entén la comunicació com un diàleg horitzontal.
La seva estratègia fins aleshores ha estat al contrari, si l’ntervencionisme en ideologia i mitjans de comunicació ha suposat un èxit a curt termini, seguir amb el mateix model els farà perdre credibilitat, de la mateixa manera que s’han accentuat les actituds de desconfiança i el desencant vers la política i administració pública. Tal com apunta Buckley (2002), qualsevol forma de política, en qualsevol escenari, ja sigui global, estatal o local ha de garantir que els drets humans, la democràcia i el desenvolupament sostenible siguin la forma de fer el món que tothom necessita.
. Article base
Galarza Chimborazo, Teodoro (2003) Estrategias Interactivas en la Radio Comunitaria Educativa. El caso IRFEYAL. Barcelona: UAB, http://www.tdx.cbuc.es/TDX0123104152953/index.html. pàgines 47-65.
. Bibliografia
Bagdikian, Ben H. (1983) El Monopolio de los medios de difusión. Méxic: Fondo de Cultura Económica: 1986. Buckley (2002), http://alainet.org/images/alai-25c-w.pdf Foucault, a E. Tomasa (1993), http://www.vilaweb.cat/media/imatges/AREES/biblioteca/1991/2/2_17.html Mastrini, G.; De Charras, D., http://catedras.fsoc.uba.ar/mastrini/investigaciones/mastrini_decharras.doc. Melucci, A (1943). Acció col•lectiva, vida quotidiana i democràcia (p.69-93). Mèxic: Col•legi de Mèxic, Centre d’Estudis Sociològics, 1999.
. Enllaços web de comunicació alternativa, ciutadana i global:
http://www.IndyMedia.org http://www.laHaine.org http://www.Barrapunto.com http://www.nodo50.org http://www.RedConVoz.org http://www.Ania.eurosur.org http://www.Rebelion.org http://www.internautas.org http://www.radioklara.org http://www.radiopica.com http://wiki.laptop.org/wiki/One_Laptop_per_Child http://www.error500.net/flexgo-microsoft-ordenador-pago-por-uso
Psicologia Social de la Comunicació
Prof. Joan Pujol
Oriol Estrada, Alex Garcia, Susana Lopez