Pisología Social de la Comunicación/D6b

Conversa i Escriptura

ÍNDEX


1.INTRODUCCIÓ ............................................................1 2.LA COMUNICACIÓ .......................................................2 3.ELS LLENGUATGES D’ESPECIALITAT ..............................3

3.1. Definició d’especialitat vs general ............................5 3.2. Teoria General Tradicional ......................................6 3.3. Teoria dels subllenguatges .....................................9 3.4. Característiques dels llenguatges especialitats ..........11 3.5. Funcions del llenguatge d’especialitat ......................13

4.VARIACIÓ LINGÜÍSTICA ..............................................16 5.PROBLEMES DEL LLENGUATGE D’ESPECIALITAT .............20 6.EL DISCURS ESPECIALITZAT ........................................21

6.1. Característiques del discurs (Conversa) ...................22

7.EXEMPLES .................................................................25

7.1.Informes ............................................................25 ● Informe Mèdic ..........................................................25 ● Informe Psicopedagògic .............................................26 ● Text judicial .............................................................27

7.2. “Ataque Verbal”...................................................36

8.BIBLIOGRAFIA ............................................................39 9.ANNEXES ...................................................................40


1. INTRODUCCIÓ

Les necessitats de comunicació del món actual, marcats pel seu caràcter plurilingüe i pel grau d’especialització que forçosament han de vehicular, han fet augmentar la necessitat de formació en llengües per a usos específics i han obert la porta a parlar de llenguatges d’especialitat. Sovint es parla de coneixement general i es contraposa a coneixement especialitzat, també denominat coneixement científic; es fan servir nocions com àmbit especialitzat per referir-se a una determinada parcel·la del saber, o es parla del llenguatge general contraposat als llenguatges d’especialitat.

Com ja comentarem més endavant, els llenguatges d’especialitat presenten unes característiques i recursos gramaticals diferents al llenguatge comú que s’utilitza en la vida quotidiana.

Tot i la diversitat d’opinions en referència als llenguatges d’especialitat, observem que existeix una unanimitat en quant a que les comunicacions que es produeixen en situacions d’especialitat, es refereixen a parcel·les específiques del coneixement.







2. LA COMUNICACIÓ

La comunicació com ja sabem és la transmissió d’informació entre un emissor i un receptor mitjançant un conjunt de signes que podem percebre a través dels sentits. Aquesta transmissió es pot realitzar de diverses maneres i en destaquen, principalment, la forma parlada (comunicació oral) i l’escrita. Tots els humans som éssers individuals socials (dins d’una col·lectivitat) constituïts i constituents d’una realitat concreta i determinada, societat occidental . És en aquesta realitat, on fem ús de la comunicació i tot el sistema de signes possibles. Aquest escenari social ha estat creat per cadascú de nosaltres amb els nostres actes, i a la vegada influenciats i creats pel mateix escenari. És un bucle retroalimentat que no té ni principi ni fi i no podem establir uns límits clars i evidents ja que és una interrelació directa i molt profunda. Qualsevol tipus d’acció, expressió verbal o no verbal, etc. és producte fruit de la cultura i societat a la que un/a pertany. Tot està impregnat del context i aquest està influenciat per nosaltres. Existeixen certes diferències bàsiques entre la llengua oral i l’escrita, són les següents les més destacables: La comunicació oral es realitza en presència dels interlocutors (immediatesa) i la escrita no presenta una resposta immediata per part del lector o receptor. L’oralitat permet donar per suposades certes coses (utilització de termes de referència espacial com “aquell”, “allà”...), mentre que l’escriptura ha d’incloure el context situacional. En la llengua oral participen elements verbals propis d’aquest mode (pauses, entonació, ritme...) i gestuals; i en la llengua escrita elements verbals, icònics i gràfics (el tipus de lletra, l’estructuració del text...).


La primera mostra més llibertat (omissió de paraules, ús d’onomatopeies...) i la segona és més tancada i segueix unes normes més estrictes (dictades pel registre lingüístic). L’oralitat té un ús universal i s’aprèn de forma “espontània”, mentre que l’escriptura requereix un esforç per ser apresa (no aprenem a escriure “lliurement”, es necessari realitzar un aprenentatge per tal de saber llegir i escriure). La parla té caràcter temporal i l’escriptura espacial.


Com que la comunicació depèn del context com ja hem esmentat, ambdós tipus de llenguatges estan sotmesos a les normes culturals i s’adapten a la utilització de registres lingüístics que venen determinats per la situació en la que es dona el fenomen comunicatiu. Depèn del context en el que ens trobem , sabrem fer ús d’un determinat discurs, o simplement no l’entendrem i sabrem que no pertanyem a un determinat sector de la població, ja que no som capaços de captar l’especificitat del discurs en qüestió.








3. ELS LLENGUATGES D’ESPECIALITAT

Ciapuscio planteja la problemàtica de la distinció entre llenguatges “especials” i “no especials”, ja que aquesta dicotomia suposa implícitament l’existència de sistemes lingüístics diferenciats, cosa que, evidentment, és falsa. Tot i així, en la pràctica aquesta denominació s’ha imposta àmpliament en la literatura, especialment en la forma de sigla formada a partir de l’anglès (LSP, Languages for Specific Purposes).

El discurs especialitzat (o com la bibliografia sobre el tema designa també amb les denominacions de llengua o llenguatge d’especialitat, o per a propòsits específics, comunicació especialitzada o text d’especialitat) és el centre d’interès d’aquest treball. Per analitzar el discurs especialitzat de les llengües amb propòsits específics i per estudiar l’atenuació retòrica, és necessari, primer de tot, partir de l’anàlisi del gènere del discurs. Aquest es fonamenta en l’estudi de les regularitats estructurals i lingüístiques de gèneres particulars o tipus de text i el paper que juguen dins d’una comunitat discursiva. Podem dir que els gèneres estan al servei dels propòsits comunicatius socialment reconeguts encara que, amb freqüència trobem gèneres que són explotats per transmetre intencions d’un particular. Es dota als gèneres de noms típics encara que els membres de les comunitats discursives tenen perspectives i interpretacions diferents sobre els mateixos i, a vegades, confrontades. Els gèneres no depenen de la variació entre disciplines encara que moltes vegades trobem en els gèneres conflictes entre disciplines, especialment en els gèneres acadèmics. Generalment associem l’anàlisi del gènere a una investigació centrada en el text, encara que podem duu a terme bons anàlisis tenint en compte altres aspectes a part del text com els processos cognitius, el context d’ús, la consciència crítica, etc.

3.1. Definició d’especialitat vs general

Els anomenats llenguatges d’especialitat tradicionalment han rebut el nom genèric d’argot, entenent argot com l’ús d’un conjunt de caràcters lingüístics específics per un grup de parlants dedicats a una activitat determinada; en certa manera, l’ús d’un argot sempre és una forma de marcar una identitat social o la pertinença a un grup. Aquest argot doncs, fa referència als usos característics de grups gremials. Dins d’aquests tecnolectes hi podem trobar diferents tipus d’argot: mèdic, jurídic, empresarial, periodístic, informàtic, etc.

Deixant de banda els matisos de les diferents corrents teòriques i ressaltant els punts coincidents, es pot arribar a la següent definició de llenguatge especialitzat:

Es tracta de conjunts “especialitzats”, ja sigui per la temàtica, l’experiència, l’àmbit d’ús o els usuaris. També es presenten com un conjunt amb característiques interrelacionades, no com fenòmens aïllats. Mantenen la funció comunicativa com a predominant, per sobre d’altres funcions complementàries (Cabré, 1993)1.

Schmidt estableix una distinció bàsica entre llenguatges de grup i llenguatges d’especialitat. Els primers estan condicionats socialment i els últims estan condicionats pel llenguatge, és a dir, pel tema. Segons aquest autor, els llenguatges de grup són “les formes lingüístiques especials que s’utilitzen dins de determinats grups socials que comparteixen les mateixes condicions de vida i el seu ús indica l’orador que pertany al grup en qüestió” (Hoffman, 1998)2.

3.2. Teoria General Tradicional

Eugen Wüster (1898-1977) va ser, als anys trenta, pioner en l'ensenyament de la terminologia al seu centre privat d'investigació, on va fer cursos per a experts i des d'on va impulsar la implantació de la terminologia com a matèria universitària. Fundador de l’escola de Viena, exposa les primeres reflexions sobre aquest tema als anys trenta, però no és fins l’any 1979 que es publica Internationale Sprachnormung in der Technik, besonders in der Elektrotechnik que recull la Teoria General Tradicional (TGT), anomenada també Teoria terminològica bàsica.

Amb Wüster la terminologia assoleix un estat de matèria autònoma interdisciplinària que pretén desenvolupar unes normes universals per tal de millorar la comunicació i cooperació internacional tot reduint les barreres dels intercanvis comercials a nivell internacional. D’aquesta manera, la terminologia proposa una representació d’un sistema conceptual únic i preexistent; és a dir, les matèries o la realitat es conceptualitza de forma uniforme i universal. Per tant, per aquesta teoria els termes són meres etiquetes dels diferents elements de la realitat, i com a tals només importa la seva funció denominativa que, en cap cas, es veurà alterada pel context (Wüster, 1998)3. (no te en compte la pragmàtica)




La TGT ja proposava una distinció entre llenguatge natural i llenguatge especialitzat. Mentre que en el primer es dona la polisèmia i la sinonímia, en el segon es dona la univocitat i la monorreferencialitat dels termes. El terme es presenta doncs, com uniforme i estàtic en el temps, espai i grup social. D’aquesta manera s’obté una unitat de comunicació estandarditzada amb finalitats econòmiques i polítiques i descontextualitzada culturalment (aquests concepte és doncs, uniforme, ahistòric, atemporal, asocial i ideològicament neutre). Com deia Wüster: “la normalització lingüística és una part de la racionalització de l’eina tècnica més important de l’ésser humà, un estalvi de mà d’obra”. “No es limita a l’estandarització de les expressions existents, sinó que crea sistemàticament noves denominacions i noves delimitacions conceptuals (…)4”. Per tant, l’objectiu de la normalització terminològica és millorar la comunicació, evitar els malentesos i, d’aquesta manera, aconseguir una seguretat més gran en la comunicació entre els interlocutors.

Nosaltres considerem que aquesta teoria obvia la complexitat que rodeja a les unitats terminològiques. És a dir, que no té en compte la dimensió social i cultural, i a més a més restringeix la dimensió comunicativa que es produeix entre especialistes i professionals. Amb un intent d’universalitat i d’intercanvi terminològic sense fronteres, aquesta teoria s’ha vist atrapada en un món que progressa a un ritme imperant. Aquest continu progrés requereix de solucions que no poden ser provistes per aquests ideals que intenta proposar la TGT.


És per tot això que, des del nostre punt de vista, tots aquests aspectes posen de manifest les insuficiències de la TGT, i el reduccionisme que postula davant la complexitat real.

Així, com a alternativa a la TGT, Cabré (1999b)5 recull una sèrie de reflexions que serien el fonament de la Teoria Comunicativa de la Terminologia (TCT). Aquesta teoria és una aproximació de caràcter lingüístic als discursos d’especialitat, que considera els discursos d’especialitat com a manifestacions del llenguatge natural i que, per tant, estudia la variació com a fenomen propi de la realitat de les comunicacions especialitzades. Parteix de l’evidència de que la homogeneïtat de la normalització dels termes especialitzats és una cosa fictícia en l’actualitat. Si bé la globalització econòmica i cultural contemporània imposa una uniformització en les formes de pensament i d’expressió, la difusió del coneixement a través de l’ensenyament i els mitjans de comunicació ha descontrolat el context en el qual la normalització terminològica es desenvolupava (Cabré, 2000:10). A més a més, a aquesta uniformització, sobretot a nivell expressiu, es fa front des de les societats que volen mantenir la seva identitat lingüística.





3.3. Teoria dels subllenguatges

Hoffman (1928), catedràtic en Lingüística Aplicada (1967-1993) a l’Institut de les Llengües Estrangeres de la Universitat de Leipzig, i conegut com el principal promotor de la recerca sobre els llenguatges d’especialitat a partir dels anys 60, va redactar la Teoria dels subllenguatges (Oliver del Olmo, Sònia, 2004)6 que pressuposa l’existència d’una gramàtica general per tota la llengua, i d’un fons lexicogràfic global per a la totalitat de la llengua. Aquest autor parteix de dos pressupòsits: el primer és que el llenguatge comú és tant sols una part de la llengua en la seva totalitat, és a dir, que és un subllenguatge juntament amb els llenguatges d’especialitat; mentre que el segon determina que només existeix una llengua general, és a dir, el llenguatge comú, que integra tot el conjunt de subllenguatges,

on hi trobaríem el llenguatge d’especialitat. En un principi l’autor defensava la primera hipòtesis, però davant les inevitables dificultats pràctiques per delimitar les fronteres exactes entre la llengua general i els llenguatges d’especialitat, es va decantar finalment, per la segona opció.






Les investigacions parteixen de la convicció que els llenguatges d’especialitat són un subconjunt de la llengua general i qualsevol característica lèxic-gramatical es trobaria també en la llengua general. La diferència bàsica entre Llenguatge comú i Llenguatge general resideix en la freqüència d’ús de les característiques lingüístiques determinades.

La teoria dels subllenguatges (Hoffman, 1998) parteix de les tradicions positives de l’orientació lèxica, de l’orientació de la lingüística funcional, de la lingüística econòmica i de l’estilística funcional, que entenen els llenguatges d’especialitat com una selecció de recursos lingüístics determinada en funció de la comunicació i dels continguts.

Segons Andréiev, 1967 (Hoffman, 1998)7, els subllenguatges estan determinats per allò de què es parla (tema), i l’estil està determinat per la manera com s’escriu o es parla (manera). Així, es pot afirmar que dins d’un mateix subllenguatge hi pot haver dos o més estils diferents, de la mateixa manera que un mateix estil pot tenir diferents subllenguatges.

Hoffman determina els subllenguatges des d’una esfera de comunicació delimitada i a partir d’una unió funcional de tots els nivells de la llengua. D’aquesta manera, arriba a una estructuració horitzontal dels llenguatges d’especialitat (segons les especialitats) i a una estratificació vertical (segons la combinació específica dels recursos lingüístics). Aquests són els dos pilars que sostenen la seva definició de llenguatges d’especialitat:

Un llenguatge d’especialitat és el conjunt de tots els recursos lingüístics que s’utilitzen en un àmbit comunicatiu -delimitable pel que fa a l’especialitat -per tal de garantir la comprensió entre les persones que treballen en aquest àmbit (Hoffman, 1998).


3.4. Característiques dels llenguatges especialitats

1. Són un instrument de comunicació formal i funcional entre especialistes en una determinada matèria. La seva funció és, a part de “servir de mitjans per comunicar veritats i fets” (Wüster, 1970)8, satisfer la necessitat creixent dels especialistes de trobar denominacions per als nous coneixements i descobriments científics i tècnics (Mackensen, 1959)9.

2. Des d’un punt lingüístic, els llenguatges d’especialitat no utilitzen recursos sintàctics diferents de la llengua comú, sinó que ambdós tipus de llenguatge utilitzen la gramàtica general. Tot i així s’empren formes de tractament específiques en certs àmbits professionals, com per exemple, l’ús de determinades formes verbals com el futur de subjuntiu o el gerundi, que podem observar en la llengua jurídic-administrativa: si no compareciere, solicitando revisión de pruebas, etc.).

3. Els llenguatges d’especialitat són registres de la llengua. Entenent per registre la capacitat de l’acció que té el parlant, un subcodi d’aquest o un altre registre i la ubicació social de la qual emmarca una sèrie de factors determinants, com la situació geogràfica, el sexe del parlant, la classe social o la generació a la qual pertany.

4. Des d’un punt de vista estilístic, els llenguatges d’especialitat es caracteritzen per ser utilitzats en contexts formals, per la seva falta d’implicació afectiva i l’expressió duna major impersonalitat.

5. Les varietats d’especialitat es caracteritzen per subordinar els aspectes estètics i expressius a la objectivitat i a l’eficàcia comunicativa.

6. Tecnolectes: la tria de les paraules en els textos especialitzats està determinada pel desig de claredat i d’univocitat.

7. Els llenguatges d’especialitat representen una barrera en la comunicació entre especialistes i no especialistes, degut a que aquests darrers no coneixen l’argot d’aquest àmbit.

8. Es manifesta, principalment, mitjançant el canal escrit.

9. La seva adquisició ha de ser de forma conscient degut a la seva complexitat.

10. Concisió, precisió, impersonalitat i sistematicitat. Tot i així, aquestes característiques són relatives i depenen del context, ja que poden variar el seu grau de presentació segons l’àmbit professional, així com la seva freqüència d’ús.





3.5. Funcions del llenguatge d’especialitat

L’orientació funcional dels llenguatges d’especialitat té el seu origen en l’escola de Praga, i proposa que el llenguatge es caracteritza des d’un punt de vista funcional com un sistema de recursos d’expressió que serveix per a una finalitat determinada, fins a la diferenciació funcional del llenguatge escrit. Les diferències funcionals del llenguatge escrit són especialment interessants per a l’anàlisi dels llenguatges d’especialitat.

La tria d’uns recursos lingüístics concrets per formular un enunciat determinat depèn de la finalitat d’aquest enunciat. Per això, l’orientació funcional lingüística va m,és enllà de la funció estilística (recursos lèxics i sintàctics), per contemplar també, la intencionalitat.

Gavrànek distingeix quatre funcions del llenguatge escrit:

1.comunicativa 2.pràctica especialitzada (llenguatge professional) 3.teòrica especialitzada (llenguatge científic) 4.estètica


D’acord amb aquesta classificació l’anàlisi dels llenguatges d’especialitat s’ha d’ocupar sobretot del llenguatge professional i el científic, que es corresponen amb l’estil pràctic objectiu i l’estil científic objectiu, respectivament.



Per entendre els discursos, els texts i els llenguatges d’especialitat hem d’analitzar el funcionament dels grups professionals (Martí, Bach i Freixa, 2003)10.

Els grups socials professionals neixen per fer possible una determinada activitat, així com l’acadèmica, l’econòmica, etc., i tenen dos objectius bàsics, que orienten les seves activitats:

a) Profundització en el coneixement sobre la naturalesa dels objectes que utilitzen, i b) Manteniment i consolidació dels propis grups.

OBJECTIU 1: Profundització en el coneixement sobre la naturalesa dels objectes que utilitzen

Aquest objectiu persegueix dues funcions principals:

La primera, la Funció Instrumental, facilita la transmissió de missatges entre especialistes (interacció) i permet la construcció de coneixement. La segona, la Funció Definidora, és eseencial per tal dee definir noves realitats.





OBJECTIU 2: Manteniment i consolidació dels propis grups

Aquest objectiu persegueix tres funcions principals:

La primera, Funció Instrumental, facilita la transmissió de missatges possibilitant, d’aquesta manera, l’adquisició de coneixements a futurs professionals. A més a més, permet la divulgació (a un públic ampli), la qual cosa crea una imatge social. La segona, la Funció Connotativa-Simbòlica, amb la utilització de registres lingüístics o formes lingüístiques concretes ajuden a configurar, com ja hem esmentat anteriorment, la imatge social del grup.

La tercera, Funció Discriminant, amb la llengua com a limitadora de la mobilitat social, pot facilitar o dificultar l’accés als coneixements i a la pertinença al grup.

Aquest objectiu, comporta accions de control de pertinença, defensa d’exclusivitat reforç de la imatge social.

No tots els grups professionals requereixen en la mateixa mesura la utilització dels recursos facilitats per les funcions socials, ho fan de manera selectiva en funció de la seva ubicació en el mercat social. Així doncs, es confirma que els discursos professionals no s’ajusten al conegut model “comunicar coneixements amb la màxima claredat, sense ambigüitats i sense elements innecessaris”.



4. VARIACIÓ LINGÜÍSTICA

La variació és un fenomen natural de totes les llengües, i reflexa la realitat d’aquestes com instruments d’ús en els actes comunicatius. En el discurs especialitzat ens trobem, com en el llenguatge comú, casos de polisèmia, sinonímia, flexibilitat o relativitat de la conceptualització dels significats, etc.

La variació lingüística, definida com l’ús altern de formes diferents de dir el mateix, es pot trobar pràcticament tots els nivells de la llengua, des del més concret (fonètic-fonològic) fins al més ampli (discurs), passant per la gramàtica i el lèxic (Moreno, F.)11. Per explicar el funcionament d’aquests usos, es pot prestar atenció a la forma en què exerceixen la seva influència els factors lingüístics i la forma en què ho fan els factors extralingüístics (factors històrics, geogràfics, contextuals i socials).

On es troben doncs, els límits entre una llengua d’especialitat i la llengua general? A aquesta dificultat general de fixar els límits entre allò específic i allò comú, es pot afegir a la derivada dels diferents tipus de llenguatges d’especialitat existents. Una possible classificació és la classificació segons el grau d’abstracció del llenguatge, l’artificialitat, la sintaxis i els participants en la comunicació especialitzada, que comporta la distinció de quatre classes de varietats d’especialitat: llenguatges professionals, llenguatges tècnics, llenguatges científics i llenguatges simbòlics.



- abstracció + sintaxis lliure

1- Professionals

2- Tècnics

3- Científics

4- Simbòlics

+ abstracíó - sintaxis lliure


Considerats en aquest ordre, els llenguatges professionals són els que gaudeixen d’un menor grau d’abstracció, d’una menor artificialitat i d’una sintaxis més lliure; els llenguatges més abstractes i predeterminats són els simbòlics.

Aquesta classificació correspon a la variació vertical de Hoffman. Aquesta disposició jeràrquica, vertical, ens indica quin llenguatge s’acosta més al general i quin es troba més llunyà (Ciapuscio, 2003)12. L’eix vertical doncs inclou tant la intenció com el nivell d’especialització, que fonamentalment, ve determinat per l’emissor. És a dir, segons l’abstracció del text podem saber a les diverses disciplines a les quals hi pertany un text determinat. Per tant, cada discurs especialitzat queda definit en la seva parcel·la horitzontal, i s’identifica amb un grup social professional que adopta diferents formes i utilitza registres diferents segons variables contextuals, el destinatari i l’objectiu. Això origina texts de diferents nivells d’especialitat i gèneres. La variació horitzontal és la diversitat discursiva que justifica i defineix les àrees d’especialitat reals. Es tracta doncs, d’una divisió dels llenguatges d’especialitat. Inclous bàsicament, la temàtica com la perspectiva.

Donat que la temàtica especialitzada és una característica definitòria d’aquests llenguatges, en funció d’aquesta es pot establir una primera classificació dels mateixos; però a més a més de la temàtica s’haurà de tenir en compte la perspectiva des de la qual s’aborda el missatge.

Figura1: Divisió horitzontal i estratificació vertical (Hoffman, 1998)13

Llenguatge global


Llenguatge Llenguatge Llenguatge d’especialitat d’especialitat d’especialitat

A Més elevat A

A

B Molt elevat B

B

C Elevat C

C

D Baix D

D

E Molt baix E

E


Podem observar quatre possibles relacions que es podrien establir entre els diferents conjunts d’elements: 1.No tenen cap element en comú 2.Tenen tots els elements en comú 3.Un petit subconjunt pot formar part d’un conjunt més gran 4.Dos conjunts poden tenir en comú una part dels seus elements


Tot i així, la relació entre els subllenguatges o llenguatges d’especialitat, tal i com han estat definits només és aplicable a la quarta relació. Un exemple seria que la Física comparteix un 55,5% d’elements comuns amb les Matemàtiques; un 54,2% amb la Química; un 46,5% amb la Medicina; un 46% amb la Filosofia; i un 26,4% amb la Prosa literària.

En paraules de Ciapuscio (2003)14, “els límits entre el llenguatge especialitzat i el general es defineixen de manera gradual. No hi ha un tall que faci una dicotomia entre un i altre llenguatge i més quan estem davant de diferents tipologies de textos”.

La variabilitat dels llenguatges d’especialitat pot afectar, com succeeix amb les llengües en el seu conjunt, a qualsevol nivell lingüístic, de forma que és possible trobar exemples de variació, dins dels llenguatges especials, en el pla fonètic, gramatical i en el lèxic-semàntic. Tersesa Cabré, també diu que dins d’un mateix camp d’especialitat hi poden coexistir unitats formals idèntiques amb significat diferent. (Cabré, 1993)15.





5. PROBLEMES DEL LLENGUATGE D’ESPECIALITAT

Els llenguatges d’especialitat, tal com hem vist anteriorment, són molt útils per descriure un segment del món, però plantegen una sèrie de problemes, tal com va dir Schifko16. Primerament ens trobem amb el problema del grau d’abstracció, que tot i variar segons el tipus de varietat de l’especialitat, trobem que els llenguatges professionals són els que tenen un grau menor d’abstracció; aquest component és inversament proporcional a la sintaxis lliure, que és major en aquest mateix tipus de varietat lingüística. Un altre problema ha destacar és la multiplicitat d’especialitats existents en el nostre àmbit “social/laboral”, cosa que dificulta la lliure circulació d’informacions interdisciplinàries. Un tercer problema és el de les varietats lingüístiques, que implica que d’una mateixa llengua existeixen múltiples formes d’expressió i transmissió d’informacions que varien segons la ubicació geogràfica entre d’altres factors. Finalment, el darrer problema és el de la tipologia de les llengües que implica una gran diversificació de llengües arreu del món per comunicar la mateixa informació dins d’un mateix àmbit professional. Per tot el que acabem d’esmentar, podem afirmar que els discursos professionals no s’ajusten al conegut model de “Comunicar coneixements amb la màxima claredat, sense ambigüitats i sense elements innecessaris”.

Segons aquest autor, els llenguatges d’especialitat estan determinats pels factors de comunicació (segment del mon, interlocutors especialitzats i la finalitat de la comunicació especialitzada). El més important però, és aquest darrer aspecte, la pragmàtica del discurs.


6. EL DISCURS ESPECIALITZAT

El discurs professional de cada grup presenta, segons Martí, Bach i Freixa (2003) les següents variables definidores del “mercat”:

1.Grau de dificultat objectiva d’accés als coneixements Degut a l’especificitat de la terminologia empleada pels diferents grups socials.

2.Grau de proximitat dels coneixements als interessos quotidians del ciutadà Els texts especialitzats vindran determinats pel grau d’interès del ciutadà.

3.Exigències institucionals sobre la producció o el producte Les institucions, universitats, etc., exigeixen a aquests grups una producció (tesis, articles, etc.), i aquesta producció tendeix a complicar el discurs, diversificar la terminologia, a crear noves accepcions de les paraules i a mantenir un cert distanciament amb el públic en general. Tot això, malgrat els problemes que representa per al ciutadà, es duu a terme per assegurar el prestigi i la imatge social del grup.





6.1. Característiques del discurs (Conversa)

1. Principi de cooperació conversacional

Els especialistes es comprometen a construir conjuntament el seu discurs i a col·laborar en la seva eficàcia, garantitzant així:

Màxima de quantitat: aportar només la informació necessària (ni més ni menys). Màxima de qualitat: No dir res fals o afirmar sense proves adequades. Màxima de manera: Actuar de forma clara (sense ambigüitats), breu i seguint un ordre discursiu. Màxima de relació: presentant informació rellevant per l’avanç de la ciència i el coneixement, estímuls inferencials que ajudin al processament del coneixement.

Aquest principi el que pretén és establir a partir d’una sèrie de condicions, que els continguts que es volen transmetre a través d’un discurs, com per exemple, en una conferència, siguin més fàcils d’interpretar i de comprendre pels receptors, facilitant d’aquesta manera una comunicació més eficaç i efectiva. Es pretén doncs, aportar una informació concisa però rellevant, que no comporti a ambigüitats ni dubtes.





2. Negociació

La negociació és una condició necessària i imprescindible dins el procés comunicatiu, ja que implica que els interlocutors, com a membres d’una comunitat amb la qual s’identifiquen, utilitzin el llenguatge per auto-identificar-se i realitzar les activitats que li són pròpies.

En qualsevol context social, quan es produeix una interacció entre un emissor i un receptor, es posen en marxa una sèrie de significats que s’han de negociar per tal que la comunicació sigui efectiva.

D’aquesta manera, en els discursos d’especialitat observem diferents marques de la negociació dels conceptes i de les seves diverses denominacions (Martí, Bach i Freixa, 2003). Entre elles destaquen: a) l’estructura textual: síntesi, posició argumental; b) les cites d’autoritat: amb la finalitat de legitimar el discurs propi; c) els marcadors de reformulació: recuperació dins del mateix text especialitzat d’algun aspecte que el productor formula una altra vegada per aconseguir les finalitats discursives que s’han plantejat.







3. Contracte comunicatiu

El contracte comunicatiu fa referència a la necessitat de posseir un coneixement en comú i l’aptitud per relacionar el discurs propi amb el context i situació en la que es troben inscrits dos o més interlocutors. Aquesta característica pot fa referència a les habilitats socials que tot interlocutor ha de tenir per tal de saber, en tot moment, què és acceptat i què no ho és en les diferents situacions socials. Això implica tenir coneixement de les normes implícites d’una societat i cultura determinada que seran les que guiaran, en certa mesura, les nostres conductes.

En relació als tres criteris esmentats anteriorment, quan no es donen correctament, és a dir, no es produeix una cooperació eficaç, la negociació es trenca i no es compleix el contracte comunicatiu ja que no es respecten les normes implícites imposades per a la situació, el discurs manca coherència, i per tant, no compleix la seva finalitat última de transmetre els coneixements de manera efectiva.








7. EXEMPLES

7.1. Informes

● Informe mèdic

Aquest text pertany a l’àmbit professional mèdic, en el qual hi podem observar una sèrie de regularitats o característiques, generals en tots els llenguatges d’especialitat. A primera vista, hi podem observar la utilització d’un lèxic específic, concretament l’argot mèdic. Paraules com “status epilecticus”, “control de la critorquídea”, “peus plans”, “quimioteràpia”, etc. són d’ús habitual en els texts elaborats dins d’aquest grup professional. Aquesta terminologia dista de ser utilitzats i compresos pel públic en general ja que necessiten d’un aprenentatge previ, tant del sistema conceptual com de la terminologia que els designa. Aquest aspecte restrictiu també es pot observar per l’ús freqüent de nomenclatures i classificacions pròpies del propi àmbit. Com en tots els grups professionals, es persegueix una sèrie d’objectius, com per exemple, aconseguir una comunicació eficaç, i per tal de complir-ho, i tenint en compte les circumstàncies en les que es desenvolupin aquests actes, s’haurà d’adoptar variants. També es pretén aconseguir el manteniment i la consolidació del propi grup. En aquests sentit, observem com la funció discriminant hi juga un paper important, però en aquest cas específic, aquesta facilita l’accés als coneixements (mèdics), ja que l’emissor (metge) i el receptor (pediatre) formen part del mateix camp professional. Aquest objectiu també es persegueix mitjançant la funció connotativa-simbòlica que as través dels registres lingüístics concrets utilitzats per aquests professionals ajuden a configurar la imatge social del grup.

● Informe psicopedagògic

En aquest cas, s’observa, una estructura física molt recalcada. En primer lloc, i en la capçalera al lateral esquerra, hi trobem la informació referida al centre que ha portat a terme l’avaluació i el tractament del subjecte. En quan al document concretament del psicopedagog, abans de res hi ha una petita fitxa tècnica del subjecte, en aquest d’un nen de 9 anys, on s’hi especifica el nom, l’edat, el centre on imparteix els estudis primaris i el curs que està realitzant actualment. A continuació s’especifica el motiu de consulta i altres dades d’interès per tal de poder duu a terme l’avaluació del cas. Tot seguit s’adjunta una prova d’avaluació, en aquest cas una prova d’intel·ligència verbal, numèrica i lògica manipulativa (Wisc-R), on de cadascuna de les àrees avaluades per aquest instrument, s’hi acompanya d’una puntuació numèrica. Això clarament representa una informació que és molt difícil de poder ser processada i compresa per persones que no formen part de l’àmbit psicològic. En aquest cas, la funció discriminant dificulta l’accés als coneixement per part de la gent que no forma part d’aquest grup social, com per exemple als pares, que en aquest cas en són els receptors. Finalment es presenta un comentari del propi psicopedagog on es comenten una mica les puntuacions obtingudes pel Wisc-R, i una orientació terapèutica. Evidentment, en aquest text no hi falta l’argot propi d’aquest àmbit. Terminologia com “N.E.E.” (Necessitats Educatives Especials), “judici pràctic”, “nivell mig-baix”, així com el nom de les proves, configuren, de nou, la identitat del grup professional, mantenint i consolidant la cohesió del propi grup.


● Text judicial

En aquest tipus de text, hi podem extreure una sèrie de característiques comunes existents en tots els texts dins d’aquest àmbit. Podem apreciar l’ús d’un llenguatge específic de l’àmbit judicial, que utilitza termes molt específics que no acostumem a trobar en situacions quotidianes. Per aquest motiu, l’ús d’aquest llenguatge professional només el podem trobar en una situació comunicativa entre dos interlocutors especialistes d’aquest àmbit; els actors doncs, que intervenen en un procés judicial, poden ser: jutges, fiscals, la part demandant i la part demandada. En aquest sentit, podríem parlar de la funció discriminativa que es dona en tots els grups socials. En aquest cas, aquesta funció facilita l’accés als coneixements, ja que l’emissor (part demandant) i el receptor (jutge) formen part del mateix camp professional. Així doncs, no es produeix una barrera constituïda pel llenguatge, ja que ambdós interlocutors són especialistes.

Com que es tracta d’un tipus de text molt formal, hi podem observar les característiques típiques de tot llenguatge especialitzat: Utilització de formes verbals com futur de subjuntiu ”si compareciera la parte demandada” i també el ús del gerundi “actuando en representación de mi cliente”. Amb la utilització de termes i expressions molt tècniques i precises com per exemple: “Despachando” “no obran en la causa”i “otrosí digo”, es crea un registre propi més impersonal, que alhora recull un registre que pertany a un grup social determinat que l’objectiu que persegueix, entre d’altres, és diferenciar-se dels altres grups, configurant, així, una identitat social pròpia. Això és el que s’intenta abordar mitjançant la funció Connotativa-simbòlia.

Per finalitzar, el text presenta unes característiques formals que es poden observar visualment. En el cas d’una demanda, el que podem observar en un primer moment és que el document es presenta en paper timbrat, en el qual hi trobem una estructura definida per una sèrie d’apartats definits amb les denominacions de: “Antecedentes de hecho”, “Fundamentos jurídicos” i “Fallo”. En el document adjunt, a la capçalera, i en el lateral esquerre del document hi apareix de forma sistemàtica i obligatòriament, el número del jutjat d’instrucció, el número del procediment abreviat i el número de la diligència prèvia Es a dir trobem una pauta ja establerta de quina forma han de presentar aquest textos, que sempre haurà de ser la mateixa.


Si ens hi fixem, els texts especialitzats juguen un paper molt important en la vida diària de les persones, així com els texts mèdics, els jurídics, etc., són fàcilment reconeguts per tots nosaltres, ja sigui perquè hàgim hagut de recórrer a un advocat, o simplement, hàgim anat al metge per a una exploració anual. Tal i com varem voler plasmar en la representació del “Macrobotellón a Barcelona” vam poder observar el discurs que utilitzaria un informàtic, un advocat, un psicòleg y un economista alhora de parlar sobre un succés recent com el que va protagonitzar el “macrobotellón”. Aquests tipus de discursos, que pertanyen a diferents professions, tenen una sèrie de característiques específiques. Hem de ser conscients que dins d’una mateixa cultura existeixen diferències en funció a moltes variables. Els nostres rols i per tant el nostre discurs (camp semàntic) en la representació de informàtic, advocat, economista i psicòloga, variaven en funció de com cada un dels nostres rols percebia el seu micromón. Això ho podríem relacionar amb el capital conceptual; en funció a la teva

experiència i amb la relació que estableixes amb el teu entorn et vas configurant acord a la teva realitat més immediata. És clar que si un/a no té el capital semàntic adequat al context, obtindrem una narrativa no coherent En el nostre cas, tots quatre estàvem tractant un mateix tema: el macrobotellón, però com que cadascú ho enfocava i ho expressava des de la seva realitat més propera, des del seu ofici, entre nosaltres no ens enteníem perquè no hi havia una unió congruent. Òbviament, a través del llenguatge un/a es construeix i reprodueix el seu context més immediat.

Per contrastar la especificitat del discurs, posarem un altre exemple, en aquest cas però no es tracta del llenguatge concret sinó més general i que ens toca molt d’aprop , és el tema de la política. Si parem atenció al que diuen els polítics en un meeting, la polèmica i la conflictivitat està present en el context. Observem clarament com els polítics de partits oposats no deixen de tirar-se pedres sobre la teulada per tal d’aconseguir el poder i intentar-nos convèncer de que el seu partit és l’alternativa correcte pel canvi cap a un futur millor.

Aquest discurs és camaleònic o flexible per denominar-lo d’alguna manera, ens referim a que si canvia la conjuntura, el discurs polític també ha de canviar. Això ho observem en les diferències entre el discurs polític de campanya amb el discurs post-campanya (siguis guanyador o perdedor en les eleccions). Altres característiques del discurs polític són: Produït per institucions especialitzades com poden ser l’estat i els partits polítics. Els polítics han de tenir un carisma especial per a practicar els seus discursos, ja que no tots els subjectes tenen la capacitat d’exercir el lideratge que exigeix la política o de crear un bon discurs que persuadeixi a la població.

Ha de ser argumentatiu per a respondre a les objeccions del mateix. Tot hi això hi ha discursos que no són augmentatius i que només utilitzant insults. Ha de tenir en compte la cultura política de cada país, ja que, tot hi que hi han aspectes homogenis, no és el mateix ser un polític a Espanya que al Marroc. Tot hi això hi ha polítics que han realitzat discursos que no corresponen a la política del país com són els anomenats discursos de vanguàrdia.


L’objectiu de qualsevol discurs polític és arribar al poble de forma constructiva per tal de convèncer de que el partit ha escollit la millor alternativa per aquets i així guanyar vots. Per això utilitzarà un llenguatge comprensible per tothom i utilitzarà una oratòria que consisteix en parlar amb eloqüència i de seduir per mitjà de la paraula. S’ha observat que un vocabulari poc clar o massa tècnic causa problemes per a la comprensió del discurs. Finalment, destacar la importància del context de cada discurs polític ja que són dues coses inseparables. Per context podem entendre la època en el que es desenvolupa, el públic al que es dirigeix, la situació actual del país, la història, la cultura política (com em mencionat anteriorment), l’entorn del partit…

No podem deixar de banda que existeixen normes que regeixen la comunicació oral en funció del context en que aquesta es doni (els registres formals de la oralitat també existeixen!!) i que també podem trobar, en el llenguatge escrit, l’ús de registres més habituals en l’àmbit oral (normalment quan reproduïm converses o situacions comunicatives en llengua oral).


En els darrers anys i gràcies a l’aparició de nous mitjans de comunicació, i les noves tecnologies com pot ser Internet, el fenomen dels “xats”, i els SMS (missatges de mòbils) ens trobem davant d’una mena de fusió d’aquests dos tipus de comunicació; concretament, i centrant-nos amb l’invent i la possibilitat de comunicar-nos mitjançant un missatge curt, de mòdic preu, estem veient que ha propiciat una manera de comunicar-se unidireccional, si només és l’emissor qui enviar el missatge i si el receptor no el respon, o bidireccional si el receptor el contesta. La facilitat amb la que tothom pot accedir a aquest sistema, s’ha reflectit en un ús massiu per part de tota la població. Aquest ús ha arribat a tant extrem que es podria dir que s’ha creat un nou codi per poder escriure els missatges d’una manera abreviada i molt més ràpidament. Això mostra que podria ser un nova forma de “escriptura especifica” ja que es requereix un coneixement per part dels interlocutors d’aquest nou codi per poder entendre i poder comunicar-se. Una de les característiques d’aquests missatges curts és que són breus, concisos i clars, en quant a la informació que es vol donar. Després ens trobem que, el que es perd amb aquest és el context i els aspectes més interpretatius del missatge, no podem expressar amb to, ni emocions, la nostre informació.

Aquest és un del motius pels quals, moltes vegades es poden donar lloc a confusions i malentesos per com el receptor rep el missatge. En aquest moment és quan comencen a fer-se servir una altra sèrie de recursos per a que arribi la informació, com és el grafisme a partir d’imatges. En el cas dels SMS és fan servir cares; les diferents expressions facials ens serveixen per induir i informar de la intencionalitat del missatge, però mai és equiparable a la realitat, no podem percebre el to del missatge exactament.


S’han de donar per enteses moltes coses i extraure significats que es troben implícits. El gènere és molt important per aquest canal comunicatiu, és molt important el context en el que s’envien els missatges; amb el context entenem com, les dues persones saben de quina situació estan parlant, tenen certes expectatives- coneixements previs de la situació-. Per aquest motiu per ambdues parts ha d’haver-hi un bagatge cultural. En els xats es produeix una situació comunicativa similar, en aquest cas també s’intercanvia informació entre dos o més subjectes que, a través del llenguatge escrit, és comuniquen com si ho fessin de forma oral (hi ha immediatesa en la resposta del receptor, ús de formes característiques del llenguatge oral...); es podria definir el xat com una conversa (associada normalment a l’oralitat) escrita.

La única cosa que diferencia la conversa col·loquial dels xats és el fet que el mode no és pas oral sinó escrit. Els trets comuns més significatius entre els xats i les converses presencials (llenguatge oral) són: Tots els subjectes que participen en la conversa son dialogants No s’estableixen torns ni duracions d’aquests fixes Simultaneïtat en l’emissió i recepció de torns de parla Nombrosa presència de parells adjacents d’enunciats (pregunta/resposta, salutació/comiat...). L’existència d’unes estructures sintàctiques i d’un lèxic col·loquial comuns, transgredint la norma ortogràfica i acostant l’escrit a allò que pronunciem oralment

Dons bé, la nostra reflexió va encaminada cap a un mitjà de comunicació escrit que fem servir totes les persones que tenim mòbil des de fa relativament poc temps: els missatges escrits (SMS).


A partir de l’invent i la possibilitat de comunicar-nos mitjançant un missatge curt, de mòdic preu ha propiciat una manera de comunicar-se unidireccional, si només és l’emissor qui enviar el missatge i si el receptor no el respon, o bidireccional si el receptor el contesta. La facilitat amb la que tothom pot accedir a aquest sistema, s’ha reflectit en un ús massiu per part de tota la població. Aquest ús ha arribat a tant extrem que es podria dir que s’ha creat un nou codi per poder escriure els missatges d’una manera abreviada i molt més ràpidament. Per tant es requereix un coneixement per part dels interlocutors d’aquest nou codi per poder entendre i poder comunicar-se, com en el cas del “Código Da Vinci” en el qual per poder desxifrar les claus s’ha de conèixer els significats dels símbols que van apareixent.

Com ja hem esmentat, una de les característiques d’aquests missatges curts és que són breus, concisos i clars, però això, a la vegada, comporta una sèrie de problemes, com per exemple que es perden molts dels aspectes relacionats amb el context i amb aspectes més interpretatius del missatge. A més a més, molts vegades es pot donar lloc a confusions i malentesos ja que el receptor no és capaç d’entendre la intencionalitat del missatge rebut. En aquest moment és quan comencen a fer-se servir una altra sèrie de recursos per tal que arribi la informació, com és el grafisme a partir de imatges. En el cas dels SMS és fan servir cares, les diferents expressions facials ens serveixen per induir e informar de la intencionalitat del missatge; picar l’ullet i treure la llengua senyalant una broma [;P], somriure [], estar trist [] ...



Un fet curiós és que no hi ha rols determinats que diferencien els diferents rols professionals ni cap tipus en aquest comunicació. En aquest aspecte és una comunicació horitzontal en la qual tothom pot connectar amb tothom enviant un missatge amb la informació. Com que el missatge ha de ser breu , aquest és es transmet amb un llenguatge col·loquial i simple per fer-se entendre (tot i que s’escrigui de manera abreujada) i això permet que no es pugui crear una diferenciació de rols que marquin diferents status ni cap jerarquització. Aquest sistema comunicatiu té limitacions importants a nivell social. Per començar has de tenir un material logístic, que avui dia gairebé tothom que vol el té, que és el mòbil, però si la persona no té un mòbil queda exclosa d’aquesta comunicació: no pot accedir a la informació que es dona. D’alguna manera el fet de que estigui tant instaurat obliga a les persones que, per a estar al dia o estar informat, tenir un mòbil. Però amb el tema d’Internet està passant el mateix amb els e-mails. Moltíssima gent parla a través d’e-mails i s’envien comunicacions per aquest canal, cosa que comporta que si no el consultes un dia per qualsevol motiu, pots estar perdent informació... El que passa és que amb Internet encara es complica més la cosa, ja que no tothom porta un ordinador a sobre (incorporat al mòbil; quina coincidència, no?

En fi, al final el que importa és que ens puguem comunicar entre la resta de persones sigui com sigui, ja que això ens ajuda a enriquir-nos els uns als altres.




Com a conclusió, el que podem afirmar és que en quant als aspectes funcionals, l’objectiu d’informar i intercanviar dades sobre un tema especialitzat s’aconsegueix a través de fórmules textuals com la descripció, la definició, la classificació, l’enumeració l’argumentació, la citació, la referència, etc. Tots aquests elements comporten una tendència cap a la despersonalització reflexada en verbs en present, primeres persones del plural, absència d’exclamacions, ús d’oracions curtes, falta de redundàncies, utilització de fórmules impersonals, etc.

Tanmateix, no tot element lèxic que aparegui en un text especialitzat ha de ser inclòs com a terme específic d’aquell àmbit, tot i que és evident que els termes especials, si bé no es poden estudiar al marge de les llengües naturals i s’han d’emmarcar en una situació comunicativa i no al marge de la mateixa. Segons Subirats17, “la impossibilitat de delimitar el significat de les paraules descontextualitzades no és més que una conseqüència del fet de que és en un context on els elements lèxics adquireixen un significat específic”. D’aquesta manera, segons Irazazábal18, podem dir que els documents especialitzats són fonts de la terminologia viva, en contrast amb glossaris, vocabularis, diccionaris, etc., en els quals es troba la terminologia com a fruït d’un procés d’elaboració.





Els llenguatges d’especialitat doncs, poden utilitzar diferents codis al mateix temps i tenen uns fins comunicatius dins d’un àmbit específic del coneixement. Exigències tals com un major grau d’exactitud en l’expressió impliquen per necessitat una selecció a nivell gramatical, semàntic i sintàctic que no tan sols estarà en funció de les exigències de precisió sinó també en funció de la ja mencionada situació comunicativa. Per tot això comporten, inevitablement a una restricció en el seu ús, en el seu accés i en quant a la seva comprensió.


7.2.“Ataque Verbal”

D’entre tots els continguts que s’exposen al llarg del treball, vàrem pensar que de cara a l’exposició a classe seria interessant mostrar, en forma d’audiovisual, un fragment d’una pel·lícula que representa perfectament, les característiques que tot discurs ha de tenir: la negociació i el contracte comunicatiu.

En aquest exemple d’acció social, i més concretament de comunicació, hi podem observar un context determinat, en aquest cas, dos amics que queden per parlar, i ho fan en un context informal, neutral, fora de qualsevol límit de formalitat i de regles, de rols determinats per la societat i la cultura; la platja. Aquest context defineix les opcions disponibles en una situació determinada (registre). El registre consisteix en el conjunt de significats que una persona associa a un tipus de situació determinada, es seleccionen doncs, els significats corresponents al context social. El registre doncs que emmarca aquesta situació seria, en un principi, un registre informal, caracteritzat per un llenguatge general o comú.


La pràctica comunicativa es plausible en aquest cas degut a que ambdós interlocutors formen part del mateix camp cultural, és a dir, comparteixen una sèrie de signes i significats que els hi ha estat imposats per la cultura i societat en la que es troben immersos.

Com hem comentat, en aquesta comunicació es negocien una sèrie de continguts. Es negocien doncs, posicions, significats i relacions de poder. La conversa, a més a més, és delimitada per regles.

Els actors, en aquest cas, dues persones, mantenen una relació personal, informal i de caràcter privat, que els dota d’una determinada posició de poder. Observem una asimetria d’opcions de significat disponibles ja que les funcions conversacionals són diferents per ambdós participants. L’espectador, en un primer moment, contempla una correspondència de significats ja que sembla que ambdós estan parlant del mateix tema, en aquest cas, de temes existencials, de temes més emocionals i de caràcter personal. En el transcurs del curt però, observem com l’asimetria del poder s’accentua en el moment en què poden intuir, mitjançant les tècniques que utilitza l’home, que pretén aconseguir una determinada acció (ordre) per part de l’altre interlocutor: obtenir diners per part de la dona. Però aquest tipus d’enunciats que provoquen una anticipació d ela resposta, no la determinen.

Per tant, el poder queda controlat per part d’ell, ja que és ell qui controla el fil conductor de la conversa, tant els torns de paraula, com la temàtica.



En aquest moment és quan es produeix una ruptura en la negociació, però en canvi es manté el contracte comunicatiu, en tant que es produeix un canvi de gènere; observem com d’un gènere romàntic (temes existencials, records de la joventut, vivències passades, etc.) passem a un gènere més econòmic (demanar diners), i paral·lelament, un canvi també d’un gènere profund a un de més superficial.

Com a apunt final, si comparem la conversa oral amb el llenguatge escrit, podem observar com la parla apareix com a procés, és a dir, es dóna de forma més espontània i per això sembla més desordenada, i en canvi l’escriptura apareix com a producte (ja que no ens és possible observar el procés de producció; reflexivitat).










8. BIBLIOGRAFIA

Cabré, T. (1993). La terminología. Teoría, metodología, aplicaciones. Barcelona: Antártida.

_______ (1999b). La terminología: representación y comunicación. Elementos para una teoría de base comunicativa y otros artículos. Barcelona: Institut Universitari de Lingüística Aplicada. Universitat Pompeu Fabra.

Ciapiuscio, G. (2003). Textos especialitzados y terminología. Barcelona: IULA.

Hoffman, L. (1998). Llenguatges d’especialitat. Selecció de textos. Barcelona: IULA.

Moreno F. En Barrueco S., Hernández E. i Sierra L. (1999). Lenguas para fines específicos (VI). Investigación y enseñanza, Alcalá de Henares, Universidad de Alcalá, pp. 3-14. http://www.ub.es/filhis/culturele/moreno.html)

Oliver del Olmo, Sònia (2004). Análisis contrastivo español/inglés de la atenuación retórica en el discurso médico: el artículo de investigación y el caso clínico. Barcelona: UPF, http://www.tdx.cbuc.es/TESISUPF/AVAILABLE/TDX-1020105-124115/

Wüster. E. (1998). Introducción a la teoría general de la terminología y a la lexicografía terminológica. Barcelona: IULA