Diferencia entre revisiones de «Pisología Social de la Comunicación/D3b»

 

 

 

 

Pel que sembla, l’anàlisi de la recepció va començar en els 80 com a nou corrent crític. Aquesta crítica s’encarava en dues branques: per una banda cap a la reconceptualització de les audiències, de manera més teòrica, i per altra banda i en el terreny ontològic i epistemològic, sobre la manera de definir la pròpia activitat de fer recerca. Amb aquest fet, el canvi important que s’introdueix en la investigació és que es comença a contextualitzar també la recerca. Les alternatives que es proposen a diferencia de les investigacions anteriors són, per exemple, la interdisciplinarietat, la combinació de metodologies, una major reflexió sobre la contextualitat de l’objecte d’estudi i la relació entre l’objecte i el subjecte en el treball de camp. Un exemple d’aquesta nova forma d’investigació, la trobem a Jensen i Rosengren (“Five traditions in Audience Research”) que van analitzar la recerca que havia hagut en l’àmbit dels efectes de les audiències i que proposava una nova forma d’”anàlisi de la recepció”.

Aquestes investigacions de Jensen, Rosengren i Alasuutari reben un crítica: es limiten al “món anglosaxó”. Com alternativa es dóna la inclusió de la geografia cultural, que estudia les diverses cultures, la difusió d’elements culturals, les representacions i els paisatges culturals així com les transformacions que provoquen les cultures en el seu ambient.

 

 

En aquesta tesi es parla molt sobre l’espai de recepció, és un concepte molt abstracte que al principi hem va costar molt entendre, per aquest motiu considero treballar-lo més profundament. No es tracta d’un espai físic, “parte que ocupa cada objeto sensible” (RAE); encara menys d’un espai, “relativa nada o vacío del universo” (wikipedia); es tracta, segons el meu parer, d’un espai geogràfic “espacio en el que se desenvuelve el ser humano y por consiguiente es una construcción social”.

el espacio. El análisis de un paisaje urbano es revelador de su historia y de sus condiciones de desarrollo, y muestra el peso del pasado en la organización del espacio urbano en la época contemporánea. Se han llevado a cabo distintos intentos de clasificación de los espacios geográficos y el criterio fundamental que se ha seguido es el de orden espacial aunque otras clasificaciones podrían basarse en clima o incluso en los niveles de desarrollo (países desarrollados o subdesarrollados). El análisis y comprensión de los fenómenos localizados en un espacio geográfico pasan por el uso de documentos cartográficos donde son seleccionados elementos distintos según las escalas utilizadas.

La acción humana tiende a transformar el medio natural en medio geográfico, y aunque la historia humana sea mínima para la historia de la Tierra, ostenta a una posición principal para la explicación y comprensión del espacio geográfico.

 

 

Per parlar de contextualització, hem de parlar d’espai. La geografia cultural ha reivindicat una major reflexió sobre aquest terme. La importància de l’expressió “space makes difference” recau en que té dos significats molt importants, per una banda, considera que l’espai es té en compte en la nostra definició de les coses i, per altra banda, té en consideració que l’espai crea diferència. Buscant un exemple que expliqui millor aquests dos significats de l’espai podria dir que mentre que un corb inclou en les seves definicions, en el seu vol, unes percepcions determinades perquè el seu espai es mou amb el seu vol, un arbre no pot incloure en les seves definicions el moviment, ja que el seu espai és estàtic. De la mateixa manera que les seves definicions inclouran espais diferents, aquest espai els conduirà a ser diferents entre ells.

James Hay (1996) afegeix que <<”definir” les audiències és un projecte espacial. Ens subratlla el fet que escoltar, llegir i veure tenen lloc en situacions particulars i a través d’un món social organitzat geogràficament.>>

 

 

Fredric Jameson (1986) parla de la “deslocalització dels esdeveniments”. Per explicar això pren com a referència la “paranoia de l’alta tecnologia”, amb la que explica que encara que es magnifiqui la discursiva de les potencialitats dels nous avenços en comunicació, la possibilitat d’accés a la tecnologia és desigual en diferents realitats socials. Es queixa de que el discurs de les noves tecnologies no es preocupa de perquè es donen aquestes desigualtats socials i on es donen. Per aquest motiu, Jameson reivindica una “cartografia social”, mapes que “permetin la representació situacional”, relacionar els imaginaris dels éssers socials amb les condicions reals de la seva existència.

Jody Berland (1992) contribueix en remarcar la importància de l’espai en la recepció dels mitjans. Berland diu que “en localitzar les audiències en un ventall cada cop més ampli i més divers de disposicions, llocs i contextos, les tecnologies culturals contemporànies contribueixen a, i s’esforcen per, legitimar la seva pròpia expansió espacial i discursiva. Això vol dir que aquesta producció de textos no pot ser concebuda fora de la producció d’espais.” Com ja es va dir a la introducció, no s’ha aprofundit en els contextos sinó que s’ha contextualitzat la pràctica de l’audiència en un entorn social donat per descomptat, basat en la capacitat de les audiències de resistir el missatges hegemònics.

 

 

Els mitjans de comunicació són considerats part important en el procés de construcció de significats, però aquests significats no solament deriven de les lectures de les audiències, també dels diferents usos que es fan dels mitjans.

Blumer va fer una recerca en la que va preguntar a diferents executius de diverses cadenes com veien a les audiències. Va fer una tipologia de com podien ser considerades, com a: mercat, públic, fans, grup social o audiència involucrada. Els entrevistats no sempre definien la seva feina com guanyar audiència sinó també per donar qualitat. Blumer reflexiona de que aquestes respostes es donaven per la necessitat de noves estratègies (augmentar la qualitat) en el sistema per guanyar audiència ja que el consumidor té el poder, de manera que va extreure que consideraven al públic com un mercat.

 

 

Molts cops s’ha parlat de el poder que tenen els mitjans en la creació de d’identitats. La identitat cultural es pot definir com a sentiment de pertinença a un grup social o a un lloc en la mesura en que la persona es veu afectada per la pertinença a aquest grup, cultura o lloc. La geografia cultural ha vist com la identitat cultural és expressada en i a través de l’espai (realitat física, material i construccions culturals simbòliques).

Potser, és ridícul parlar de identitat cultural en el temps de las desterritorialització, però Mitchell (2000) diu que “és més adequat entendre la desterritorialització com a simultàniament una reterritorialització, potser a una escala diferent.” Ja que “ni el territori ni l’espai poden simplement desmaterialitzar-se, ni de la mateixa manera tampoc les identitats estan deslligades dels espais que els dóna forma.” I acaba dient que “el què canvia és la geografia a través de la qual opera el poder”. Clua (2001) afirma que les noves tecnologies no tanquen finestres velles al obrir noves, sinó que canvia el paisatge de manera que podem mirar per les dues. La nostra vida té lloc a un espai que li dóna forma, som productes d’una biografia i d’una història col•lectiva. Segons Mitchell, la globalització suposa que es faci explícita una representació espacial d’un món que continua solcat en polaritzacions, invasions i èxodes, etc. Així, la reterritorialització significa la configuració d’espais comuns, d’unió, de l’ensorrament de murs, etc.

(...)