Diferencia entre revisiones de «Pisología Social de la Comunicación/D3b»

Molts cops s’ha parlat de el poder que tenen els mitjans en la creació de d’identitats. La identitat cultural es pot definir com a sentiment de pertinença a un grup social o a un lloc en la mesura en que la persona es veu afectada per la pertinença a aquest grup, cultura o lloc. La geografia cultural ha vist com la identitat cultural és expressada en i a través de l’espai (realitat física, material i construccions culturals simbòliques).

Potser, és ridícul parlar de identitat cultural en el temps de las desterritorialització, però Mitchell (2000) diu que “és més adequat entendre la desterritorialització com a simultàniament una reterritorialització, potser a una escala diferent.” Ja que “ni el territori ni l’espai poden simplement desmaterialitzar-se, ni de la mateixa manera tampoc les identitats estan deslligades dels espais que els dóna forma.” I acaba dient que “el què canvia és la geografia a través de la qual opera el poder”. Clua (2001) afirma que les noves tecnologies no tanquen finestres velles al obrir noves, sinó que canvia el paisatge de manera que podem mirar per les dues. La nostra vida té lloc a un espai que li dóna forma, som productes d’una biografia i d’una història col•lectiva. Segons Mitchell, la globalització suposa que es faci explícita una representació espacial d’un món que continua solcat en polaritzacions, invasions i èxodes, etc. Així, la reterritorialització significa la configuració d’espais comuns, d’unió, de l’ensorrament de murs, etc.