Diferencia entre revisiones de «Pisología Social de la Comunicación/D3b»

Presentació

El treball que elaboraré es basa en una tesi en que s’estudien les diverses teories sobre la influència que tenen els contextos en que es dóna la recepció dels mitjans en les seves interpretacions i visualitzacions.

 

Cos

Introducció

Pel que sembla, l’anàlisi de la recepció va començar en els 80 com a nou corrent crític. Aquesta crítica s’encarava en dues branques: per una banda cap a la reconceptualització de les audiències, de manera més teòrica, i per altra banda i en el terreny ontològic i epistemològic, sobre la manera de definir la pròpia activitat de fer recerca. Amb aquest fet, el canvi important que s’introdueix en la investigació és que es comença a contextualitzar també la recerca. Les alternatives que es proposen a diferencia de les investigacions anteriors són, per exemple, la interdisciplinarietat, la combinació de metodologies, una major reflexió sobre la contextualitat de l’objecte d’estudi i la relació entre l’objecte i el subjecte en el treball de camp. Un exemple d’aquesta nova forma d’investigació, la trobem a Jensen i Rosengren (“Five traditions in Audience Research”) que van analitzar la recerca que havia hagut en l’àmbit dels efectes de les audiències i que proposava una nova forma d’”anàlisi de la recepció”.

Pertti Alasuutari parla sobre tres fases de la recerca sobre audiències dins els estudis culturals:

el espacio. El análisis de un paisaje urbano es revelador de su historia y de sus condiciones de desarrollo, y muestra el peso del pasado en la organización del espacio urbano en la época contemporánea. Se han llevado a cabo distintos intentos de clasificación de los espacios geográficos y el criterio fundamental que se ha seguido es el de orden espacial aunque otras clasificaciones podrían basarse en clima o incluso en los niveles de desarrollo (países desarrollados o subdesarrollados). El análisis y comprensión de los fenómenos localizados en un espacio geográfico pasan por el uso de documentos cartográficos donde son seleccionados elementos distintos según las escalas utilizadas.

La acción humana tiende a transformar el medio natural en medio geográfico, y aunque la historia humana sea mínima para la historia de la Tierra, ostenta a una posición principal para la explicación y comprensión del espacio geográfico.

 

Space makes difference

Per parlar de contextualització, hem de parlar d’espai. La geografia cultural ha reivindicat una major reflexió sobre aquest terme. La importància de l’expressió “space makes difference” recau en que té dos significats molt importants, per una banda, considera que l’espai es té en compte en la nostra definició de les coses i, per altra banda, té en consideració que l’espai crea diferència. Buscant un exemple que expliqui millor aquests dos significats de l’espai podria dir que mentre que un corb inclou en les seves definicions, en el seu vol, unes percepcions determinades perquè el seu espai es mou amb el seu vol, un arbre no pot incloure en les seves definicions el moviment, ja que el seu espai és estàtic. De la mateixa manera que les seves definicions inclouran espais diferents, aquest espai els conduirà a ser diferents entre ells.

Sobre aquesta dualitat del terme espai parla la geografia cultural i extreu que és impossible parlar sobre l’espai i les relacions socials que s’hi produeixen utilitzant definicions absolutes ja que ni les relacions ni l’espai poden ser considerats fixos ni de manera homogènia. Walter Fisher (aportación) al paradigma narratiu, “toda comunicación con sentido es una forma de historia que da sentido a nuestra experiencia”, entenem la vida i fem les coses en base a la història que construïm a partir dels nostres actes i decisions i, de la mateixa manera, aquests actes i decisions ens porten a una història de vida específica. No existeix, un únic camí a seguir a les nostres vides; no hi ha una estructura prefixada sinó que som nosaltres els que a través de les nostres eleccions decidim donar un sentit o altre a les nostres vides. Partint d’aquestes decisions seguim una inèrcia amb les nostres accions prèvies, per tant, acabem formant una història coherent, ja que de no ser així, ens crearia ansietat. Per exemple, quan un jove decideix anar a viure amb la seva parella està creant la seva història i formant expectatives de futur coherents amb aquesta història, en aquest cas coherent a la vida en parella.

 

Mitjans i paisatge

Fredric Jameson (1986) parla de la “deslocalització dels esdeveniments”. Per explicar això pren com a referència la “paranoia de l’alta tecnologia”, amb la que explica que encara que es magnifiqui la discursiva de les potencialitats dels nous avenços en comunicació, la possibilitat d’accés a la tecnologia és desigual en diferents realitats socials. Es queixa de que el discurs de les noves tecnologies no es preocupa de perquè es donen aquestes desigualtats socials i on es donen. Per aquest motiu, Jameson reivindica una “cartografia social”, mapes que “permetin la representació situacional”, relacionar els imaginaris dels éssers socials amb les condicions reals de la seva existència.

Com diu Valera (aportación) (1997) “Un espacio simbólico urbano será aquel elemento de una determinada estructura urbana, entendida como una categoría social que identifica a un determinado grupo asociado a este entorno, capaz de simbolizar alguna o algunas de las dimensiones relevantes de esta categoría, y que permite a los individuos que configuran el grupo percibirse como iguales en tanto en cuanto se identifican con este espacio así como diferentes de otros grupos en base al propio espacio o a las dimensiones categoriales simbolizadas por éste.” Es distingeixen varies dimensions categorials que doten de sentit significatiu la identitat social urbana. Trobem la dimensió territorial, que fa referència als límits geogràfics definits pels subjectes que s’identifiquen en base a una determinada categoria urbana; la dimensió psicosocial que fa referència a la qualitat de les relacions socials percebudes pels seus habitants (Reid y Aguilar, 1991), en funció de la qualitat de vida que representen (Francis, 1983), o en funció de l’estatus o prestigi social conferit als seus habitants (Firey, 1974); dimensió temporal, en la mesura en que un grup es senti històricament lligat a un determinat entorn capaç de definir-se en base a aquesta història comú i diferenciar-se d’altres grups que no comparteixen el mateix “passat ambiental”; dimensió conductual, conjunt de pràctiques socials pròpies dels integrants d’una mateixa categoria social urbana; dimensió social, el contingut d’una identificació comunitària dependrà de la composició social de la comunitat en la que es dóna la realitat des de la qual construirem aquesta identitat; dimensió ideològica, són la expressió d’ideologies socials imperants en un determinat context. L’estudi de Valera es centra en com es construeix socialment la categoria social urbana “barri” com a referent d’identitat pels seus habitants a partir dels aspectes ambientals i, concretament, de determinats espais simbòlics, però es podria generalitzar a les dimensions socials que divideixen a les societats en cultures diferents. Cal tenir en compte la situació de cada cultura en la que es dóna la recepció dels mitjans és totalment diferent perquè s’identifiquen amb una simbologia i unes característiques determinades que l’identifiquen com iguals entre ells i diferents als altres. Entrem en l’eterna discussió el marxisme sobre si es pot separar la realitat de la seva construcció social, donant importància al paper de la ideologia en la nostra forma d’actuar, percebre i representar la realitat.

 

Els mass media

Els mitjans de comunicació són considerats part important en el procés de construcció de significats, però aquests significats no solament deriven de les lectures de les audiències, també dels diferents usos que es fan dels mitjans.

Roger Silverstone (1994) fa una reflexió sobre com les tecnologies han ajudat en la configuració de nous espais. Segons aquest autor, la televisió ha redefinit els espais on es donen les relacions socials en el dia a dia, cada vegada més reduïts i símbol de la societat de benestar. Parla sobretot de dos espais: espai domèstic, que fa referència a la “sala de estar” on conviuen diferents realitats (fenomenològica, social i material) i l’espai suburbà, on es manifesta el capitalisme avançat a través de l’expansió de barris per a la classe mitjana seguint el model britànic (cases adossades). Silverstone rep una critica per part de Tufte, que considera que els seus espais no són aplicables a qualsevol context, ja que la recepció i la vida quotidiana no són solament dins de la llar, ¿les persones no tenen mobilitat? ¿solament veuen la televisió?

 

Construcció d’identitats

Molts cops s’ha parlat de el poder que tenen els mitjans en la creació de d’identitats. La identitat cultural es pot definir com a sentiment de pertinença a un grup social o a un lloc en la mesura en que la persona es veu afectada per la pertinença a aquest grup, cultura o lloc. La geografia cultural ha vist com la identitat cultural és expressada en i a través de l’espai (realitat física, material i construccions culturals simbòliques).

Potser, és ridícul parlar de identitat cultural en el temps de las desterritorialització, però Mitchell (2000) diu que “és més adequat entendre la desterritorialització com a simultàniament una reterritorialització, potser a una escala diferent.” Ja que “ni el territori ni l’espai poden simplement desmaterialitzar-se, ni de la mateixa manera tampoc les identitats estan deslligades dels espais que els dóna forma.” I acaba dient que “el què canvia és la geografia a través de la qual opera el poder”. Clua (2001) afirma que les noves tecnologies no tanquen finestres velles al obrir noves, sinó que canvia el paisatge de manera que podem mirar per les dues. La nostra vida té lloc a un espai que li dóna forma, som productes d’una biografia i d’una història col•lectiva. Segons Mitchell, la globalització suposa que es faci explícita una representació espacial d’un món que continua solcat en polaritzacions, invasions i èxodes, etc. Així, la reterritorialització significa la configuració d’espais comuns, d’unió, de l’ensorrament de murs, etc.