|
En la modernidad, el estado nación es el ente soberano por antonomasia, Todas las otras categorias políticas (ciudadano, poder ejecutivo, poder legislativo, poder judicial, consituticón, código civil, penal, administración pública) precisan como complemento al estado nación, y fuera del mismo solo restaba el áspero terreno del derecho internacional, que tenía que regular las interacciones entre entes soberanos sin poder referirse a un poder coercitivo superior.
En la construcción del estado nación como ente soberana, su articulación con la violencia deviene fundamental. Max Weber en su obra Economia y Sociedad concebía el estado como aquel ente que se atorgaba a sí mismo "el monopolio de la violencia legítima".En palabras de Bauman, el estado actuaria como "una institución que se presenta como la única agencia autorizada para desplegar un accionar coercitivo" (Bauman, 2002) Sin embargo, más allá de la concida definición de Weber, ya en el siglo XV mientras los fuegos de las guerras de religión incendiaban el centro de Europa, Jean Bodin en su tratado Los Siete Libros de la República afirmaba el principio de invisibilidad de la soberania: el hecho que esta no pudiera ser compartida a la vez por el principe y la multitud, y que la resolución del problema de la soberanía no podía solucionarse por el derecho natural, ni por un pacto contractual, sino que necesariamente un bando tenía que imponerse sobre otro, solo la fuerza era generadora de soberania.
Tanmateix, més enllà de la coneguda definició de Weber, la violència entesa com a l'ús de mitjans coercitius es troba íntimament vinculada a la noció de sobirania. Ja al segle XVI mentre els focs de la Reforma incendiaven els camps d'Europa Central, Jean Bodin en el seu tractat Els sis llibres de la República afirmava el principi d'indivisibilitat de la sobirania: el fet que aquesta no pogués ser compartida alhora pel príncep i la multitud, i que la resolució del problema de la sobirania no podia venir donada pel dret natural ni per un pacte contractual, sinó que necessàriament un bàndol s'havia d'imposar sobre l'altre, en tant que només la força i la violència generen sobirania.
Quatre segles després, Carl Schmitt en polèmica amb Kelsen, en el seu escrit Teologia Política compilat a Orestes (2001) retornarà a aquesta visió de la sobirania a l'afirmar “és sobirà qui decideix l'estat d'excepció”. Així doncs pel jurista alemany, la sobirania no pot ser avaluada en condicions normals, sinó en les condicions excepcionals, aquelles en què es troba en perill la pròpia essència de l'estat, i l'acció del sobirà de suspendre l'ordre legal vigent només es pot basar en una decisió no-fonamentada.
La violència com a constituent de la política adquireix la seva màxima rellevança no tant en la figura de la guerra entre estats, ens sobirans, sinó en la guerra civil latent o manifesta que amenaça el pacte social que constitueix l'estat nació. El perill per la subsistència de tot estat nació no és tant el fet que un altre estat-nació el pugui envair o agredir, sinó la seva dissolució com a element aglutinador de la societat que diu representar . Si l'estat-nació va esdevenir la nova religió (entés en el sentit durkheimià d'allò que relliga la societat) moderna, la guerra civil entesa com a conflicte intraestatal representa la seva amenaça, que només pot ser obviada a partir de la resignificació del pacte social de manera que apunti a un nivell d'estabilització posterior, així la guerra civil espanyola és concebuda com a “cruzada” pels feixistes i com a “defensa de la legalitat republicana” pel bàndol oposat. La comunitat ideal fragmentada ha de ser doncs reconstruïda en l'imaginari de les faccions en conflicte de forma que la dissolució del contracte pugui ser conjurada. La nació tal com assenyala Benedict Anderson s'experimenta com a un imaginari col·lectiu que funcionaria com a “creació activa de la comunitat de ciutadans”, una “comunitat imaginària” doncs respecte a la qual s'exigeix una adhesió incondicional.
La forclusió de la violència política en la genealogia de l'imaginari modern
La racionalitat política moderna ha negat la violència política expulsant-la fora del seu univers simbòlic, en tant que la seva acceptació implicaria una dissolució de l'ens sobirà. Allò que no és pensable des de la modernitat és que l'anomenat progressisme il·lustrat, la racionalitat científica i tècnica o el desenvolupament de l'ius publicum europeu, no siguin tant el resultat de l'aplicació d'una lògica racionalista als fets socials, sinó que es basi en la successió de diferents episodis de violència que van culminar en diferents cristal·litzacions de relacions de força entorn les quals es va articular la graella categorial. Tanmateix, tal com assenyala Lacan el fet que un significat fonamental sigui forcluït, provoca el seu retorn en forma al·lucinatòria dins el registre del real. Així doncs, quan les dones, els esclaus haitians o els depauperats reclamin per a sí la universalització de la carta de drets que ha proclamat l'assemblea revolucionària francesa, seran perseguits, reprimits i assassinats. La violència política és conjurada a partir de l'exercici per part de l'estat que té per finalitat negar fins i tot la seva existència.v
El concepte de ciutadà a partir del qual s'han alçat les banderes del progressisme, només pot ser assimilable al mascle blanc, occidental, propietari, nacionalitzat; tal com quedà reflectit en la instauració del sufragi censitari. Aquesta paradoxa revela la violència intrínseca del projecte il·lustrat, el fet que les categories emprades en la racionalitat política moderna contenen al seu sinus una violència epistèmica, en paraules d'Spivak, que es revela com a violència fàctica enfront les poblacions que se'ls imposa, i paral·lelament la negació d'agència a aquestes mateixes poblacions per resistir-se. No en va, les resistències de les poblacions minoritzades al procés de modernització han estat esborrades dels annals historiogràfics, subsistint només com a memòria subalterna. La modernitat no només cancel·la del record la repressió contra l'alteritat en què se sustenta, sinó que també esborra l'evocació d'aquestes resistències, en tant que acceptar-ne la seva existència implica situar a la modernitat davant d'un mirall on seria incapaç de reconèixer-se.
L'estabilització de l'imaginari polític modern necessita doncs negar la violència política, tant la que exerceix com la que se li resisteix, tenint en compte la natura relacional del poder expressada per Foucault no podem separar poder de resistència, però la seva facticitat l'impedeix ignorar-la plenament.
El sistema jurídic modern s'ha vist doncs obligat a acceptar dos drets que per si sols corresponen aberracions jurídiques respecte al sistema normatiu: el dret d'excepció (la suspensió de l'ordre jurídic davant una situació d'amenaça excepcional) i el dret a la resistència (la desobediència a una llei o un sistema considerat injust), reconegut en la primera constitució francesa. Ambdós drets es basen en l'apel·lació d'una dimensió extrajurídica, el moment constituent, que no pot ser regulat més enllà de la correlació de forces. Sovint hom pot apel·lar al dret natural, a la moral, a la salvaguarda de l'estat nació, però en tot cas es tracta de justificacions a posteriori, ja que el que determina l'efectivitat d'ambdós drets es basa en una decisió desfonamentada: la definició d'allò que és excepcional o no, d'allò que és just o no.
En definitiva, ambdós drets presenten l'escissió entre legitimitat i legalitat dins l'imaginari polític modern. El que defineix la invocació d'un o altre és l'apel·lació a una acció que es considera legítima, malgrat que aquesta es situï fora de l'ordre legalment constituït, i això només és possible a partir de la generació d'un repertori discursiu i simbòlic que legitimin l'acció posada a terme: ja sigui aquest el de salvaguarda de la nació, en el cas per exemple d'un cop d'estat; la revolució traïda, en el cas de maig de 1937 o la lluita contra la descolonització en el procés d'independència algeriana.
La construcció d'imaginaris al voltant de la violència política
La necessitat de dotar de legitimitat una decisió desfonamentada es un dels nexes centrals que vincula la violència política amb la problemàtica dels imaginaris. La violència política necessita construir una comunió ja sigui de súbdits obedients o d'activistes i col·laboradors que comparteixin uns mateixos significants. La fractura del pacte social, implica construir noves relacions i nous pactes a partir de visions compartides. En aquest sentit, les formes d'operar en la construcció i modificació d'imaginaris acostuma a ser diferent si l'acció té per finalitat assegurar el manteniment de l'ordre constituït o es dirigeix vers la seva transformació. En el primer cas, l'elaboració de nous significants tindrà per finalitat conjurar l'amenaça (p.ex. en temps recents la retòrica del conflicte de civilitzacions, l'eix del mal, l'efervescència neopatriòtica en forma de recursos iconogràfics, films,...), en el segon es tracta de substituir l'ordre vigent mitjançant la producció d'un nou imaginari que no només legitimi les accions que trenquen amb l'ordre legalment establert (falta) i que pugui ser propagat viralment per aconseguir el major nombre d'adherents.
Podríem individuar diferents elements que intervenen en la construcció d'imaginaris associats a la irrupció de manifestacions de violència política, que si bé comparteixen elements amb altres formes d'acció política precisen d'una major intensitat.
La creació de significants compartits: ja sigui a partir de la resignificació de significants tradicionals o a partir de la generació de nous enunciats. En aquest sentit, no només es generen o s'adapten teories que serveixen per nodrir la legitimitat de l'acció, sinó que la fractura social es manifesta alhora en el llenguatge: en els termes emprats, en l'estil d'enunciació i en els registres/suports que es posen en joc. Així, sovint s'invoquen les tres formes de legitimitat apuntades per Weber: la legitimitat tradicional (a partir d'una reconstrucció de la història en la línia assenyalada per Hobswam com a invenció de la tradició), una legitimitat racional (mitjançant el recurs a la formalització teòrica) i una legitimitat carismàtica (a partir de l'ús de representacions iconogràfiques, cançons, personalitats públiques,...)
L'establiment de canals de propagació de l'imaginari: a partir ja sigui d'una subversió de l'ús dels canals de comunicació establerts (p.ex. l'us de la notícia d'un segrest per donar a conèixer la finalitat d'una organització) o la creació de nous canals (octavetes, diaris, revistes, pintades, ràdios/TV o Internet) i la generació d'espais d'agregació. L'objectiu principal en l'ús d'aquest canals és la propagació dels elements que conformen l'imaginari que sustenta la legitimitat de la lluita empresa.
Tanmateix, seria reduccionista pensar que els imaginaris es difonen incontaminats a partir d'un focus d'emissió, sinó que la seva inscripció respon a un procés d'interaccions múltiples entre els diferents elements simbòlics que conformen el conjunt del social, aglutinant-se al voltant de nebuloses semiòtiques que poden arribar a adquirir certa autonomia, contaminar-se mútuament, fussionar-se, dividir-se o dissoldre's.
==VIOLENCIA POLÍTICA I CAMBIO SOCIAL==
|
