|
==INTRODUCCIÓN==
La violencia política constituye un concepto límite en la modernidad occidental. Solo aquellos autores que han mantenido una posición crítica con el proyecto moderno (Sorel, Lenin, Clastres, Benjamin,...) han desarrollado una reflexión sustantiva acerca del mismo. Sin embargo, la violencia política emerge tras cada uno de los conceptos fundamentales que constituyen la arquitectura conceptual del imaginario político moderno. La génesis del estado nación, la separación de poderes, el reconocimiento de los derechos fundamentales, de los derechos sociales y el denominado derecho de autodeterminación de los pueblos serían impensables sin la guerra de trenta años, la revolución inglesa, francesa, las convulsiones sociales del siglo XIX, las dos guerras mundiales y las luchas por la descolonización que constituyen su ambiente habilitador.
Sin embargo, la violencia política es expulsada fuera de las límites de la modernidad occidental en la guerra de todos contra todos que dibuja hobbes en su estado de naturaleza o integrada como momento negativo de la cabalgata hegeliana del espíritu.
1968 és una data, però per a molts representa també un esdeveniment en el sentit deleuzià del terme (una data, un lloc, una disposició,... síntesi heterogènia de components). Possiblement no per tothom, però si pels que van viure: l'ofensiva del Thet, la Sorbona ocupada, les lluites de la FIAT, Pirelli i Porto Marghera, la matança de la Plaça de les tres cultures, les revoltes del guetos negres a Estats Units,... La genealogia de la modernitat occidental (valgui'n la redundància) es troba indefugiblement unida a esdeveniments col·lectius d'enunciació similars (1689, 1789, 1871, 1917, 1936, 1968), on cristal·litza el miracle, entès en la seva accepció materialista d'eixamplament de l'horitzó de possibilitats del moment constituent. Esdeveniments que avui no són considerats com a tals, sinó recollits asèpticament als llibres d'història, un cop neutralitzada la seva força disruptiva (Rodríguez, 1997).
A l'inici fou la modernitat...
Al pensar el cicle 1968-1979 a Itàlia, ens vam proposar pensar l'esdeveniment, però no des del canon científic positivista preocupat en confrontar la veritat de l'enunciat amb el tribunal dels fets, sinó amb la voluntat de què pensar “en i des de” l'esdeveniment ens fos útil pel desenvolupament d'eines crítiques per desarmar el “pensament heretat”. Per aquest motiu, hem decidit començar per confrontar l'esdeveniment amb la racionalitat política moderna. És a dir, com la irrupció d'unes formes d'acció polítiques que trenquen el contracte social a partir d'un repertori que se situa al marge de la legalitat constituïda, podia ser-nos útil per obrir noves mirades al voltant de la modernitat.
Al repassar la bibliografia al nostre abast, ens vam adonar que si bé hi havia nombroses monografies sobre els aspectes fenomènics de la violència política, pocs autors l'havien tractada en relació amb la construcció de l'imaginari polític modern. Entre aquests podríem destacar Georges Sorel, Vladimir I. Lenin, Walter Benjamin, Pierre Clastres, Carl Schmitt, Giorgio Agamben, Zygmunt Bauman i Toni Negri. Malgrat la diversitat de tradicions teòriques i polítiques que representen, tindrien en comú el manteniment de posicions crítiques amb el projecte modern il·lustrat (situant-se ja fos en un o altre extrem de l'espectre polític modern.)
En canvi dins el pensament polític modern dominant, la reflexió substantiva sobre la dimensió de la violència política ha estat sempre defugida, ja fos a partir de la seva expulsió a l'estat de natura previ al pacte social en Hobbes, o bé integrada com a apèndix en la cavalcada de l'esperit vers la seva reconciliació en Hegel . Tanmateix, aquest oblit contrasta amb el fet que el desplegament de la modernitat es troba solcat d'episodis d'efervescència de la violència política, àdhuc amb el fet que fou en aquests períodes on es generaren la majoria de conceptes claus que conformen l'imaginari polític modern (la creació de l'estat-nació, la separació de poders, la construcció dels drets fonamentals i dels drets socials, del dret a l'autodeterminació...)
|
